Mirades

Ens vam trobar,  per primer cop, cara a cara. Per primera vegada els nostres ulls es van fondre en una mirada. Després de tot el que havíem sentit, de tot el que havíem compartit, estàvem l’un davant de l’altre sense saber què fer, sense saber què dir. Per primer cop, sense paraules. Les boques tancades, els cors ben oberts. Milers d’emocions ens afloraven, notàvem el bullir de l’escalfor dels nostres cossos a cada mil.límetre de pell, però no sabíem què fer. Un pas en fals i podríem trencar la màgia del moment.

L’energia que fluïa al nostre voltant va començar a fusionar-se l’una amb l’altra. Tot i la distància dels cossos, les nostres ànimes començaven a barrejar-se. Ningú no deia res, no calia dir res. La por a trencar aquella connexió superior ens paralitzava.

Em vaig perdre dins els teus ulls. M’hi sentia còmode tot i no haver-los vist mai abans. Desprenien una tendresa colossal i una passió interna gens mundana. Vas fer un gest amb el braç i em vas acariciar la mà. No ho vaig poder evitar i totes les cèl·lules de la meva pell es van activar. L’escalfor dels nostres cossos es concentrava a la teva mà i m’arribava a través d’aquella carícia, tan tendra i alhora, tan visceral.

El meu desig creixia, no ho podia evitar. Notava el teu, en els teus ulls. El meu cos calent et demanava a crits, la meva boca no deia res. Dins els teus ulls em sentia desitjada. No em deies res, no calia que em diguessis res, però dins els teus ulls, dins teu notava com em treies la roba, mica en mica, tendra i apassionadament; sense pressa però sense parar; acariciant amb la mirada cada cèl·lula calenta del meu cos; oxigenant amb la teva respiració cada part de mi.

Tot i la distància, vaig notar l’escalfor del teu cos, l’escalfor del teu desig que em posseïa i m’invaïa, l’escalfor del teu entrecuix. Dins els teus ulls, nua ja, m’observes amb una passió desmesurada i em reveles el teu desig carnal. Et trec la roba lentament però la calma ja no és el nostre aliat i la humitat dels nostres cossos comença a reclamar-nos pressa.

De sobte, et descobreixes un dins els meus ulls. Amb el cos calent t’aproximes al meu. La humitat del nostre entrecuix ens fa oblidar la realitat, el desig ens ha superat. No hi ha barreres ni obstacles quan la passió és tan forta que desperta l’energia més profunda d’un mateix. Ens acariciem alhora, els dos. Les nostres mans es converteixen en milers de mans, que, amb un ímpetu d’allò més tendre explora tots els racons del nostre cos.

Els cossos s’aproximen més i més, fins que es fusionen en un de sol. Les nostres respiracions accelerades comencen a barrejar-se fins a convertir-se una de sola. Els batecs dels nostres cors ens ensordeixen i ja no som capaços de discernir si és el teu o el meu. Ja no sóc conscient d’on acaba un i on comença l’altre. La fusió ha estat total, completa, plena jo, buit tu.

De sobte, els nostres llavis s’aproximen, tendra i lentament amb la suavitat d’una carícia, els uns es posen sobre els altres i ens besem, per primer cop. I per primera vegada, sentim aquell amor tan gran que ens surt de dins, que es posa sobre els llavis i el comparteixes amb l’altre. I, mentre dura aquest petó, innocent, tendre i fins i tot, infantil, em segueixes agafant la mà. I quan els nostres cossos es separen, ens mirem de nou, aquesta vegada como si tornes a ser la primera vegada i descobrim que encara estem vestits, que m’estàs agafant la mà i que ens hem fet un petó, tendre i ple d’amor; i que tota la resta, tot el cúmul d’emocions i sensacions que acabem de viure, només les hem compartit dins la nostra ment, ens hem estimat alhora, això sí, però cadascú dins els seu propi món.

El petó ha sigut real, perquè dintre tota aqueta fúria i passió, hi ha quelcom de cert, una flama que es manté encesa, una llum que ens ilumina quan estem perduts, un regal que volem compartir amb els que ens importen, aquesta mica d’amor, que com les ales d’una papallona, s’han col·locat damunt dels nostres llavis i ens han fet vibrar, aquest cop de debó, amb la passió de l’amor compartit en un tendre petó.