Diari d’una desconeguda
Sabíem que era l’última
vegada que estàvem junts. Cap dels dos n’havia parlat, no ens n’havíem dit res,
però tots dos intuíem que seria la darrera vegada.
El dia havia transcorregut
ràpida i intensament. Amb prou feines havia descansat la nit anterior per por
d’adormir-me. De camí a la trobada els meus nervis s’intensificaven per moments.
Els preparatius del matí anaven tots encaminats a una trobada d’allò més
furtiva: havia comprovat si hi havia algun hotel proper, per si la situació
pujava massa d’intensitat; m’havia depilat i posat roba interior ben sexy; i
també havia comprovat que tenia a punt la targeta de crèdit per pagar l’hotel,
si es donava el cas. A mesura que, dalt del cotxe, m’aproximava al punt de
trobada, el cor em bombejava amb més i més intensitat, tots els músculs del meu
cos estaven en tensió i els llavis se m’estaven quedant vermells de tant prémer-los.
Vaig arribar i ell ja hi
era. Estava nerviosa. Dret, recolzat al seu cotxe, va somriure en veure’m.
Tenia por de tartamudejar, de tan neguitosa com estava, i només vaig gosar dir
“hola”. Vaig deixar que parlés ell. Segurament, també devia estar nerviós, ja
que va començar a xerrar i no va callar en molta estona. Em vaig anar relaxant
i vam gaudir del dia plegats. Era la primera cita que teníem, i, a mesura que
avançava, estava completament segura que seria l’última -no pel fet que no
estigués a gust amb ell, més aviat al contrari, sinó perquè estàvem massa bé
junts i això era una cosa que no ens podíem permetre.
No ens vam atrevir a
apropar-nos massa, i vam evitar qualsevol insinuació possible. Sabíem que el
més petit contacte podia desencadenar unes conseqüències que no farien altra
cosa que complicar-nos la vida. El lloc on vam estar més a prop l’un de l’altre
fou en els seients del cotxe. De camí de tornada, percebíem que la separació
s’acostava de forma irremeiable i teníem les emocions a flor de pell. Premia
fort els llavis per contenir les ganes de plorar, i em feien mal els ulls
d’aguantar les llàgrimes. Vam estar molta estona en silenci.
Va aturar el cotxe: havia
arribat l’hora de l’adéu. Estava immòbil, no gosava aixecar la mirada. Cap dels
dos s’atrevia a trencar aquell silenci que ho envaïa tot. El cor em bategava
amb força i la respiració se’m va començar a accelerar. De sobte, vaig notar la
seva mà calenta sobre la meva. Vaig aixecar la mirada lentament fins que em
vaig topar amb la seva. Amb prou feines gosàvem respirar, teníem tanta por de
trencar aquell moment. Semblava que estiguéssim intentant gravar a la nostra
ment cada detall del que teníem davant, per si mai no el tornàvem a veure; i és
que tots dos teníem molt clar que no tornaríem a trobar-nos amb aquells ulls,
cara a cara, mai més a la vida. La intensitat seguia pujant per moments però allargar
l’angoixa del comiat només el feia més difícil; tanmateix, podia derivar en una
situació que compliqués les coses -encara més del que ja ho estaven.
I, de sobte, tot va succeir amb una rapidesa esfereïdora: les
seves mans em van agafar la cara alhora que els seus llavis càlids i humits es
posaven sobre els meus. Els seus dits es van embolicar amb els meus cabells i
amb força m’estiraven de la nuca i m’empenyien cap a ell. Petons ansiosos i
humits de boques que es desitgen des de fa temps. Descarregava la seva fúria
tibant-me els cabells, me’ls relligava, hi jugava amb força, de forma
contundent. El joc de “allunya’m de tu, però alhora amb la boca em devores amb
tanta força que no em puc separar” deixava entreveure la seva lluita interior.
Ell em desitjava tant com jo a ell, però sabia que allò nostre era tan impossible
que si no ens separàvem en aquell mateix moment, no hi hauria solució possible
de salvar les nostres vides.
Em va agafar amb energia per
la cintura i em va fer seure amb les cames obertes sobre la seva falda. Les
seves mans van tornar a aproximar la meva cara a la seva, i amb ímpetu em va
seguir menjant la boca. Tot estava passant tan ràpidament que no era capaç de
pensar, simplement m’havia deixat endur per la situació. Aquesta vegada li vaig
agafar amb vigor els cabells i vaig ser jo qui va prendre el domini de la
situació. Mentre els nostres petons seguien amb una intensitat difícil de
frenar, les seves mans em van acariciar el pits per damunt la roba i vaig
notar, a través dels pantalons, que el seu
membre estava prenent vida per moments. Em vaig recordar que hi havia un hotel
a prop i que tenia la targeta a la bossa. I va ser durant aquells breus segons
de racionalitat que vaig tocar de peus a terra i vaig aturar la situació en
sec.
Ell em va mirar: sabia que
havia fet el correcte. El que desitjàvem no era compatible amb el que era
possible. Tots dos teníem les nostres respectives vides muntades, començar
aquella història sense ni tan sols saber si ens entendríem, no era una opció
que havíem contemplat, tot i que l’haguéssim somniat infinitat de vegades. Amb
el cap va assentir i jo, amb llàgrimes als ulls, vaig baixar del cotxe i vaig
tancar la porta al meu darrere. Ell em mirava, immòbil, des del seient de
cotxe. Vaig fer unes passes sense girar-me. “No et giris, no et giris....”, em
deia a mi mateixa, “si et gires, estàs perduda.” Però, malgrat tot el que
comportaria aquell acte, em vaig girar. I quan el vaig veure amb la mirada
trista i els ulls negats de llàgrimes no vaig poder evitar córrer cap a ell.
Amb un acte instintiu, va
sortir del cotxe d’una revolada i jo em vaig deixar caure en la immensitat dels
seus braços oberts. Ens vam fondre en una abraçada càlida, afectuosa i plena de
desig. Amb el cap al seu pit sentia el batec del seu cor que lluitava amb una
força descomunal. El meu es va sincronitzar amb el seu, com tantes altres coses
que havíem anat harmonitzant durant aquells darrers mesos. I així ens vam
quedar, abraçats, durant molta estona.
- Em quedaria així per
sempre -va dir trencant el silenci que ens envoltava i que ens aïllava de la
realitat del món al que pertanyíem.
- Saps que no pot ser -li
vaig contestar amb un fil de veu i llàgrimes als ulls. Vaig aixecar el cap
buscant la seva mirada i quan es van creuar, les cames em van defallir i vaig
sentir que perdia el coneixement. Ell em va subjectar per les aixelles, però jo
vaig començar a plorar intensament i es va ensorrar. Es va deixar caure i tots
dos ens vam trobar asseguts a terra, abraçats, plorant com dos marrecs. Em va
entendrir de tal manera que amb la mà vaig agafar-li la barbeta i el vaig
besar: era un petó de consol, de compassió, amb un toc maternal; un petó humit
per les llàgrimes que no paraven de regalimar-nos galtes avall i que, a les
nostres boques, es barrejaven amb la saliva. Em va rodejar amb molta força i em
vaig sentir més seva que mai, més dins seu del que hagués pogut estar en
qualsevol acte sexual. Era una manera pura de fer l’amor, no deixàvem marques
al cos, només una empremta a l’ànima que, talment com un tatuatge, perduraria
dins nostre per sempre més.
Ens vam fondre dins
d’aquella abraçada i vam deixar d’existir individualment: ja no érem un i un,
sinó que ens vam diluir i ens vam convertir en llum. Ja no hi havia res al
nostre voltant, només una esfera de llum blanca i pura que anava creixent en
magnitud i intensitat a mesura que
estàvem més a prop l’un de l’altre; amb la por que qualsevol petit
moviment trenqués aquella màgia en què ens havíem convertit. El temps es va
aturar i va esdevenir l’eternitat: ni temps, ni espai, ni matèria. Només érem
amor en tota la seva magnitud.
En algun moment del qual no
en sabria dir res, em vaig anar movent, desfent-me de l’abraçada subtilment,
intentant mantenir l’energia que ens connectava units per una força
desmesurada. Em vaig aixecar i, talment com faria un marrec, em vaig eixugar
les llàgrimes que em rajaven pel nas i pels ulls amb la màniga del jersei. Ell
va fer el mateix, i dret davant meu, em va agafar les mans sense deixar de
mirar-me al més profund de la meva ànima a través del ulls. Jo em vaig deixar
endur a la deriva del llac dels seus ulls, i perduda en la immensitat d’aquella
mirada vaig notar com una part de la meva ànima sortia de mi i s’elevava...per
fusionar-se amb la seva, alhora que la llum que ens envoltava se n’anava
rodejant les ànimes bessones que acabaven d’iniciar un nou camí plegades.
Encara dins el seu llac de llàgrimes em vaig sentir una dona afortunada i
decebuda alhora: afortunada per haver tingut la oportunitat d’haver viscut
aquella experiència mística amb aquell ésser tan especial de qui n’estava perdudament enamorada; i
decebuda pel fet que sabia que allò nostre era impossible i que si hagués
intentat fer-ho perdurar, hauria perdut la màgia que tot ho impregnava.
“T’estimo”, em va dir amb un fil de veu sense deixar de mirar-me al fons dels
meus ulls. “T’estimo”, li vaig dir nedant en els seu llac de llàgrimes. I ens
vam besar. Amb calma, lentament, assaborint cada contacte dels nostres llavis,
de les nostres llengües molsudes i càlides, intentant retenir en el record cada
emoció viscuda en aquell petó. Cada moviment feia vibrar una part del cos però la
seva parsimònia era el preludi d’un comiat que intentàvem evitar tant com fos
possible.
De mica en mica, vam anar
tornant a la crua realitat del moment i el nostre petó de comiat estava arribant
al seu final. Cap dels dos volia ser el culpable d’un amor perdut i no ens
atrevíem a trencar el contacte dels nostres llavis.
Em vaig girar d’esquena per
prosseguir el meu camí amb el cap cot i els ulls negats de llàgrimes, fent passetes
molt petites perquè, en realitat, sabia que si m’allunyava d’ell mai més el
tornaria a veure. Ell va fer el mateix en direcció contrària a la meva.
Dalt del cotxe, de camí a
casa, les llàgrimes ho enterbolien tot i m’emboiraven el paisatge que
m’acompanyava. Des del meu interior emmudit, no podia deixar de cridar “Vine!
Vine’m a buscar...fes allò que jo no sóc capaç de fer...Segueix-me i vine’m a
trobar.” Però no va passar. Per molt que diguin que si desitges una cosa de tot
cor, de debò de debò, al final tot l’univers conspira a favor teu perquè ho
aconsegueixis, a mi no em va passar.
Una vegada a casa vaig
engegar l’ordinador amb el cor compungit i l’esperança de trobar-hi alguna
senyal d’ell...I així fou: un correu seu, probablement, l’últim. Nerviosa i amb
les mans tremoloses vaig clicar com vaig poder per llegir el seu darrer mail:
“Estimada
amiga,
La
connexió que ens uneix em fa percebre que estàs tant o més trasbalsada que jo.
L’ambigüitat de sentiments que m’envaeix ara mateix no em deixa viure i m’ofega
per dins. Tenies raó. No va ser bona idea que ens trobéssim, però tenia tantes
ganes de veure’t, sentir-te, olorar-te i acariciar-te...No obstant això, el
resultat ha estat pitjor del que creia. Pensava que fent-te real, demostrant-me
a mi mateix que ets una dona normal, que tot el que sento per tu no és més que
una ficció, que t’he creat dins la meva ment tal com m’agradaria que fossis;
podria superar aquesta obsessió que em domina de dia i de nit i que no em deixa
pensar en cap altra cosa, però m’he equivocat, ho admeto. No tan sols no hauré
aconseguit oblidar-te, sinó que el record de tot el que hem viscut durant
aquestes poques hores, amb tota la seva magnitud, m’ha deixat destrossat,
abatut i confós. Molt més que abans.
És
per aquest motiu i per respecte a la decisió que hem pres que no t’escriuré
més, ni et trucaré, ni t’enviaré missatges. Però abans vull que sàpigues que jo
estava disposat a intentar-ho, a lluitar per aquest amor nostre, malgrat tot,
malgrat les nostres circumstàncies. Per tu ho hagués deixat tot, tota la meva
vida, perquè el que sento per tu va més enllà del que és real, és superior,
està per sobre de nosaltres i no podem fer res per evitar-ho.
Et
regalo aquest poema perquè el guardis de record juntament amb tot el que hem
viscut aquestes darreres hores. I recorda que per molt temps que passi, això
nostre no morirà mai, tot i que ara agafem camins divergents, perquè estem
connectats per una força superior.
Sols, un
altre cop sols,
submergits en
un mar de somnis,
perduts a la
deriva dels sentiments
i deixant-nos
portar pel vent del destí
cap a un
final incert.
Enmig de la
broma que amaga la llum
dels desitjos
més profunds,
el vaixell de
l’amor vira
i cerca la
pau després de la tempesta.
I, de sobte,
amb el mar en calma,
el cel blau
esdevé còmplice
d’aquells
navegants que, alguna vegada,
han estat nàufrags
dels seus propis somnis.
T’estimaré
sempre.”
Després d’imprimir-me l’última
carta, vaig esborrar qualsevol rastre d’ell: ni missatges al mòbil, ni dades al
telèfon per si sentia qualsevol tipus de temptació de trucar-lo, ni correus
electrònics...res. S’havia esvaït de la terra, com si mai hagués existit.
L’única cosa que em vaig guardar van ser totes les cartes. Era incapaç de
desprendre-me’n. El que hi havia allà viscut no podia quedar a l’oblit de cap
de les maneres. Les vaig amagar sota pany i clau mentre seguia navegant a la
deriva del llac de llàgrimes.
Tornar
a rellegir el diari m’ha trasbalsat, tant o més que la trucada d’aquell home.
No entenc com han pogut anar a parar a les seves mans...creia que tenia ben
guardats tots els correus, i després de tants anys! Em sembla una broma de molt
mal gust. La meva vida tranquil·la i organitzada pot esdevenir un gran
daltabaix si aquestes cartes surten a la llum. El que hi ha allà guardat forma
part del passat i només incumbeix a dues persones que som les que ho vam viure,
no hi ha res més a dir, ni res a fer. Diu que les l’ha trobat, però no m’ho
crec. Però, i què si les l’ha trobat? Què pretén que fem? Que ens trobem i ho
reprenem allà on ho vam deixar? Han passat més de 15 anys! No puc evitar-ho i
les llàgrimes em tornen a brotar dels ulls. Vull que em torni les cartes! Són
meves! És la meva vida! Un martell em colpeja el pit mentre el cor em batega
desmesuradament. Tornar a reviure aquella història m’ha remogut a tots els
nivells. Què passaria si ens tornéssim a veure? La nostra oportunitat va passar
fa 15 anys i ja no hi ha volta enrere. Aquell dia assolellat se’ns van oferir
dos camins i vam escollir-ne un...i en aquell mateix instant que vam fer la
primera passa, cadascú cap al seu costat, l’altre camí s’esfumava
instantàniament. No hi ha res a fer.
La trucada
Amb
la mirada borrosa per les llàgrimes i els dits tremolosos pel nerviosisme,
busco el registre de les últimes trucades i marco l’últim número que m’hi
apareix. Aquest matí aquesta estranya trucada...aquest home que m’ha dit que
tenia les meves cartes, i que l’havia trobat! A ell! Ha trobat en Marc! Però,
perquè? Què pretén?
-
Sí?
-
Hola -agafo aire–, sóc jo. La noia que heu trucat aquest matí...
-
Sí, ja l’he conegut senyora Juvé...
-
Digui’m Elena, si us plau. Vull que em torni les cartes. De seguida.
-
Si...No hi ha cap problema...Jo els hi torno així que vulgui...El que li volia
dir...
-
Sí! –els nervis m’havien posat molt nerviosa i vaig començar a cridar-. Sí que
n’hi ha de problemes! Molts! I vostè me’ls acaba d’ocasionar tots alhora!
-
Perdoni...jo no...
-
Molts! Molts! Vull les meves cartes i les vull ja! Vull que s’oblidi de mi i
d’aquest tema. I, sobretot, vull que em deixi tranquil·la!
Entremig
de tants crits i tantes disculpes vam aconseguir quedar en una cafeteria del
centre, prop de la Catedral. Aquell mateix vespre ens havíem de trobar. Vaig
trucar al meu home per inventar-me una excusa. No el volia preocupar. No s’ho
mereix. És un home extraordinari i l’estimo moltíssim. Ell no té la culpa del
que em va passar fa 15 anys. Va passar i ja està!
Encara
era clar quan vaig sortir de casa. Vaig arribar 10 minuts abans perquè estava
nerviosa: volia recuperar el que em pertanyia de forma immediata. Ell ja hi
era. Vaig reconèixer la meva carpeta sobre la taula.
-
Hola –vaig dir amb un fil de veu, mig avergonyida pels crits, mig trasbalsada
per tota la situació.
-
Hola. Em sap molt de greu haver-la alterat. No era la meva intenció-. Em va
allargar la mà per saludar-me-. Em dic Jordi.
- No
passa res...Però comprendrà que és una situació una mica violenta.
- Sí
–va dir ell posant la mà sobre la carpeta i acostant-me-la– estic al cas de
la situació. He llegit totes les cartes–. En veure la meva cara,va apressar-se
a donar-me una explicació .
- De
primer només vaig obrir la carpeta buscant una adreça, nom o telèfon per
tornar-la al seu propietari, però sense voler vaig començar a llegir la
primera, i després la segona... i ja no podia parar. Vaig anar llegint-les i
vaig construir-me la història que havien viscut...
- Ja
pots tutejar-me, total, ja coneixes totes les meves misèries...
- De
misèries res...És una història meravellosa, extraordinària... Moltíssima gent
desitjaria, ni que fos una sola vegada a la vida, viure alguna cosa similar al
que vosaltres vàreu viure...Jo mateix, després de llegir les cartes m’he
replantejat tota la meva història personal.
No
em podia creure el que m’estava explicant aquell xalat. Vaig estirar la carpeta
i vaig fer el gest per aixecar-me. Mig incorporat em va agafar pel braç i em va
fer seure de nou.
-
Dos minuts. Dóna’m dos minuts, sis plau.
Em
vaig compadir d’ell i em vaig asseure.
- He
trobat en Marc–. Aquesta vegada va anar directe al gra i com una fletxa
m’acabava de travessar el cor i me l’estava esmicolant per moments. La punxada
em va provocar algunes convulsions i la respiració se’m va accelerar.
- No
m’interessa. Gràcies. Jo ja tinc la meva vida i remoure tot això ara només
faria mal a moltes persones, i a nosaltres mateixos.
Però
ell no es donava per vençut. Agafant-me pels braços em va mirar profundament
als ulls.
-
Després del que he trobat entre aquestes ratlles, no em puc creure que no
vulguis saber res d’ell...-m’havia tocat fons i no podia seguir fent-me la
forta. Vaig començar a plorar.
Em
va explicar tota la història: que havia trobat les cartes en un calaix d’una de
les taules de la biblioteca; que després de llegir la història la seva vida
només girava en la necessitat de trobar-nos, conèixer-nos i fer-nos retrobar de
nou; que tots els mites entorn l’amor li havien caigut per terra; que s’havia
tornat boig buscant-nos i que després de tres anys per fi ho havia aconseguit.
Amb en Marc ja havia parlat i, fins i tot, s’havien vist. Vivia en una masia a
la Vall d’Aran, estava casat i tenia dos fills. Quan es van trobar s’havia quedat
una mica astorat, però després, de seguida va accedir que ens tornéssim a
veure, i, fins i tot, semblava il·lusionat, va puntualitzar.
Després
de tot això vam separar-nos. Li vaig demanar temps: necessitava pair tot el que
estava passant.
Navegant dins el llac de
llàgrimes
Els dies
següents van passar en un estat de letargia i ambigüitat difícil de definir. De
nits era incapaç de conciliar el son i de dia em sentia embriagada d’una
absurda nostàlgia. La melangia era la meva respiració i poca cosa m’entrava a
la boca. Levitava, cada moviment, cada passa, eren a càmera lenta. Era com si
tota jo estigués envoltada per un núvol que m’emboirés el cap i no em deixés
pensar amb claredat. Mig marejada per aquest estat, quan tenia alguna petita
estona de soledat, aprofitava per obrir la carpeta i rellegir de nou la nostra
història. A mesura que ho anava fent, moltes de les ferides que ja havien
cicatritzat s’obrien i tornaven a supurar. Era sorprenent adonar-me de la
rapidesa amb la que es tornaven a obrir! Amb la quantitat de temps i esforços que
havia hagut de destinar per tal que es tanquessin...
“Em
sento com si no hagués viscut fins el moment en què t’he conegut. És com si
tota la meva vida hagués estat un somni i tot una farsa...I ara, tot just ara,
començo a viure...”
“Et
vull conèixer, et vull veure...Vull descobrir si ets real, o si això només és
una mala jugada de la meva imaginació i tot el que sento per tu m’ho he creat
dins el meu cap.”
“Sí,
ja sé que és una bogeria el que ens està passant...que ni tan sols ens hem vist
cara a cara, que cadascú té la seva vida i que probablement ni tan sols
funcionaríem com a parella. Però sento que hi ha alguna cosa superior que ens
connecta i que ens uneix, i que això està per sobre de tot. No ho podem deixar
escapar. Truca’m, vull sentir-te la veu...Parlem-ne, segur que trobem alguna
manera de solucionar aquest problema.”
Els
fragments que em venien a la vista m’evocaven, de nou, totes les emocions que
vaig viure durant aquells pocs mesos. La intensitat a la que havia arribat la
nostra història poc tenia a veure amb la manera tan subtil com ens vam
conèixer. I, tot i que el nostre contacte només fou tecnològic, la passió que
vam desencadenar va ser molt més forta que qualsevol cara a cara. Només li
coneixia la veu. Aquella veu que, de tant en tant, em permetia escoltar quan
estava sola a casa. Sola, em convencia que allò no podria fer mal a ningú, ni
tan sols a mi mateixa. Però m’enganyava. Primer van venir els missatges i
després la veu. I sempre volia més. I ell també. Ens volíem veure. Volíem
descobrir si tot allò que havíem construït s’aguantaria quan ens trobéssim cara
a cara. Però, alhora, també ens feia por: por a perdre aquella connexió tan
forta que ens unia.
Passaven
els dies i rellegia una vegada i una altra, i cada frase, cada e-mail em
transportava a un moment viscut, en la distància, a través d’una pantalla, però
amb una intensitat d’emocions difícil de descriure. I, mentrestant, jo navegava
dins el llac de llàgrimes dels seus ulls. Llac de llàgrimes que primer va ser
la cançó que em va regalar, i llac de llàgrimes després de la trobada que
m’evocava aquella mirada trista d’algú que ha perdut la persona més important
de la seva vida.
La decisió
Les
últimes nits amb prou feines he dormit. Em sento com aquella joveneta que, un
dia fa molts anys, tenia una cita amb un amic especial que no coneixia i amb
qui tenia una connexió superior impossible d’explicar. Saber que el tornaré a
veure em desperta sentiments contraposats: d’una banda, tinc por que totes les
expectatives que tinc posades en aquest vespre de tornar a sentir quelcom
similar al que vaig viure en el seu moment, no siguin com espero i la decepció
sigui tan gran que no la pugui suportar; i, d’altra banda, sento anhel de
tornar a percebre aquella intensitat de sentiments, tot i saber que això em pot
suposar un daltabaix real a la meva vida.
En
Jordi m’ha dit que m’acompanyaria. Ha dit que ens deixaria sols però que vol
saber com va la nostra trobada, que s’ha
implicat tant en aquesta història que no pot deixar passar la oportunitat de
ser-ne protagonista, encara que sigui secundari. Jo crec que ell hi té un paper
rellevant, res de protagonista de segona. Ell és molt important, perquè ens ha buscat i ha lluitat perquè hi hagués
una segona trobada, amb totes les seves conseqüències. He acceptat que
m’acompanyés, encara que només sigui per
no fer el viatge sola. A casa m’he excusat amb la feina: no és gens
estrany que de tant en tant estigui fora un parell de dies en algun congrés o
altre.
La
trobada serà en el petit restaurant “Els caçadors”, en un poblet enmig del
no-res,a mig camí entre els dos i on no ens coneix ningú. Durant tot el viatge
poc puc xerrar, el cor em batega amb una força bestial i em torno a sentir més
viva que mai. Els ulls em brillen amb tanta intensitat que ofereixen llum
pròpia, tot i que estan recoberts per una capa de llàgrimes provocades pels
mateixos nervis. Les ungles se’m claven de tan prémer els punys tancats, i amb
les dents no puc deixar de mossegar-me els llavis. Jo ja no sóc la mateixa, he
canviat tant! I tota la meva vida ha canviat amb mi...Què estic fent? Si quan
ens veiem serà una gran decepció i haurem de
marxar amb la cua entre les cames. No sabrem ni què dir-nos...
En
Jordi m’agafa del braç i m’acompanya al restaurant. És aviat i estem sols.
S’asseu davant meu i m’agafa les mans entre les seves. “Tranquil·la, ja veuràs
com tot anirà bé...I sinó, sempre em pots venir a buscar, estic a l’habitació
212.” El restaurant és també un petit hostal, i ens hem agafat un parell
d’habitacions per passar la nit allà. S’aixeca, em fa un petó a la galta i una
llàgrima se m’escapa per la cua de l’ull. Se’n va per la meva esquena.
De
sobte, un mà es posa sobre la meva espatlla. Noto una escalfor que em va fer
estremir i un calfred em recorre l’espinada. És ell: ho pressento, ho noto.
Agafo aire i el mantinc dins meu, mentre tots els músculs del meu cos es posen
en tensió. Sento la calidesa del seu alè al meu coll mentre em mussita “hola,
petita.” Les mans em tremolen i tanco els ulls per tornar a agafar aire
profundament. No m’atreveixo a girar-me. En tornar-los a obrir ja està assegut
davant meu amb un somriure d’orella a orella i una brillantor als ulls que
delata una il·lusió infantil un xic malaltissa (probablement similar a la meva).
En
veure’l tota la tensió es relaxa. Està igual que 15 anys enrere: té el mateix
somriure captivador, però se’l veu molt més madur, no físicament, és una
percepció. No ens diem res, només ens mirem, ens observem. M’agafa les mans per
sobre la taula i tota jo m’estremeixo. Totes les cèl·lules del meu cos
s’activen i un petit somriure se m’escapa dels llavis. Sembla que només hagin
passat hores, minuts des de la nostra última trobada. Tinc tantes coses per
preguntar-li, tantes ganes de saber coses d’ell...vull explicar-li com em vaig
sentir aquell dia, com m’he sentit tots aquests anys sense saber res
d’ell...Però sóc incapaç d’articular paraula. Ell tampoc sembla disposat a
trencar el silenci: només m’observa i somriu. L’energia que ens envolta comença
a barrejar-se i amb aquesta mescla ja s’estan posant les coses a lloc: les
preguntes que no tenien resposta l’estan trobant, i els sentiments que havien
estat guardats en el calaix dels records hi tenen cabuda. Cada vegada és més intensa
la força que ens envolta i la profunditat de les nostres mirades delata els
nostres desitjos més profunds: tenim un tema pendent.
S’aixeca
sense deixar-me les mans i em fa un gest perquè el segueixi. Sense dir res, ho
faig. M’acompanya fins una de les habitacions de l’hotelet i, una vegada dins,
els nostres cossos es diuen tot el que havien callat durant anys; les nostres
ànimes, que mai havien deixat de ser una, s’estimen durant hores,
acariciant-se, descobrint-se per primera vegada; les nostres boques, que
s’havien conegut furtivament un matí assolellat, poden gaudir sense presses,
sense pauses, sense pors l’una de l’altra, en silenci, només amb la banda sonora
de les nostres respiracions i dels batecs dels nostres cors que segueixen
sincronitzats -mai han deixat de bategar alhora, malgrat la distància i el
temps.
Amb els
primers rajos de sol ens acomiadem. Poques paraules en una nit tan curta, però
ens hem dit tot el que necessitàvem saber d’una altra manera més pura, més intensa,
més nítida...El que sentim l’un per l’altre no es pot explicar amb paraules.
Val més deixar-ho així. Sabem que aquesta força que ens uneix és infranquejable
i que és superior a nosaltres. Durarà per sempre, perquè som ànimes bessones i
res ens podrà separar.
El dia després
L’endemà,
tan bon punt arribo a casa, el primer que faig és engegar l’ordinador. El cor
em fa un bot quan veig que tinc un missatge sense llegir a la safata d’entrada:
De: Anima bessona, per Elena Amants dins el llac de
llàgrimes
Estimada Elena,
Han
passat 15 anys, però tornem a reprendre la història com si ens haguéssim conegut
ahir...
