El gust del cafè

(Ell i Ella estan asseguts en un banc enmig de l’escena amb una llum molt tènue que els il·lumina lleugerament. Ella s’està mirant les mans i jugant amb els dits. Ell està ben recolzat al banc i fumant un cigarret. Cap dels dos sap què dir. Queden il·luminats per la llum breu del fanal que tenen al costat.)

Ella-(sense mirar-lo) Per què mai no em vas convidar a prendre un cafè?

Ell-(sorprès) Què?

Ella-(Innocent) Que per què mai no em vas convidar a fer un cafè?

Ell- I per què ho hauria d’haver fet?

Ella-(Tímidament) Doncs…no sé…jo pensava…que potser…

Ell-(Despreocupat) Potser, què?

Ella-Que potser t’hauria agradat anar a fer el cafetó amb mi? (Insistent) Per què no m’ho vas demanar?

Ell-(distret) Demanar, el què?

Ella- El cafè! El cafè! (Expressiva i fent senyals) Anar a fer el cafè. Junts. Tu i jo…

(Ell se la mira de forma interrogant. Ella fa un rictus de cansament i parla com si estigués molt esgotada.)

Ella- Per què? Per què mai em vas convidar a fer el cafè?

Ell- No ho sé. Quina importància té? No hi trobo el sentit.

Ella-(Innocent) De debó que no ho entens?

Ell-(Foteta) No. Per què no m’ho expliques?

Ella- No té importància...Deixa-ho...

Ell- No, dona...Digues, ara m’has deixat encuriosit...

(Breu silenci)

Ella-(Insinuació) Que potser no t’agrado?

Ell-(Pertorbat) Què?

Ella-(Coqueta) Que si no t’agrado?

Ell-(Despectiu) Totes les dones m’agraden...

Ella- I jo?

Ell- Potser.

Ella-(Decebuda i sarcàstica) Potser t’agradaria més si fos un  home?

Ell-(Burleta) Potser.

(Breu silenci. Ella es posa d’esquena a ell, talment com si estigués ofesa.)

Ell- És que no sé què esperes de mi...

Ella- No ho sé...potser que em convidessis a fer un cafè...

Ell- No hi veig res d’especial a anar a fer un cafè...Que potser no tens diners? Vols que te’n deixi? No en porto gaires a sobre, però per anar a fer el cafè ja en tindràs prou...

Ella- No te’n fotis.

(Breu silenci)

Ella-(Insinuant) Escolta...és que a les classes...quan em parlaves...quan em miraves...no sé, em feies sentir especial...com si hi hagués alguna cosa entre nosaltres...com si pogués sorgir...(apassionada).

Ell-(Divertit) Ep! Para el carro, nena! No t’embalis tant!!!

Ella-...i que per poder consumar el nostre amor, pròpiament dit, un dia em convidaries a fer un cafè i llavors...(cada vegada més apassionada)

Ell- Escolta, ara et deixaré les coses clares...

Ella-(Seca) De debò?

Ell- Jo mai he volgut “lios” amb les meves alumnes...i mai t’he volgut fer creure res en especial, m’entens?

Ella- És clar. Però, jo veia en els teus ulls el desig cap a mi...i quan em tocaves, notava l’escalfor del teu cos i el fred de la teva soledat...Vaig pensar que senties alguna cosa per mi...

Ell- Però...

Ella- Havia arribat a creure que t’agraden els homes...Però, gràcies a tu, vaig entendre que la sensibilitat del teu interior forma part del teu caràcter...I també la teva frivolitat...et penses que no me n’he adonat que has estat jugant amb mi tota l’estona? (Irònicament) Has estat improvisant...com es diria en el món del teatre...

Ell- Jo...

Ella- ...però a mi no m’importa...jo sentiré el mateix, ara i quan ja no estiguis a prop meu...I tampoc canvia res si és veritat allò que deien de tu, que eres homosexual...perquè no m’importa...de debò.

Ell-(Defensiu) Et puc assegurar que no sóc homosexual...

Ella-(Provocant) I demostrar?

Ell- Ho sento. No. Ja t’he dit que jo mai he desitjat res amb tu. Ets una noia molt maca, però...res més...

(Breu silenci)

Ella-(Enrabiada) Estic convençuda que t’agraden els homes!

Ell-(Divertit) Que no t’ataqui sexualment, no vol dir que no m’agradin les dones...

Ella- Ets un estúpid! A sobre em prens el pèl!

Ell- Vaaa...dona...No t’enfadis...

Ella- Deixa’m.

Ell- No et volia ofendre...

Ella- Doncs, ho has fet...M’has ferit els sentiments, però no vull que et compadeixis de mi...

Ell-(Burleta) I ara! Això, mai!

Ella-(Decebuda) M’havia fet tantes il·lusions amb tu...

Ell- Amb mi?!

Ella- Sí, amb tu! Què passa?

Ell- Res, dona, res...Mira, jo a classe procuro comportar-me igual amb tothom, en el teatre tots som una gran família...però si mai he fet res que et fes creure que jo sentia quelcom cap a tu...

Ella- Doncs sí! Ho vas fer! Però no et preocupis: sobreviuré!

Ell- Jo...

Ella-(Evasiva) La conversa és molt interessant, però me n’hauria d’anar...tinc feina...(Ella s’aixeca) Suposo que ara que s’han acabat les classes ja no ens veurem més...

Ell- (Moix) Suposo que no...

Ella- Que et vagin bé les coses, doncs!

Ell- I a tu, sort!

(Ella fa un parell de passes, es gira i se’l mira).

Ella- El que hi ha entre nosaltre és massa fort per fer veure que no existeix...Jo ho sé i tu ho saps.

(Ella segueix caminant. Ell la crida)

Ell- Escolta...

(Ella es gira)

Ella- Què hi ha?

Ell- T’agradaria anar a fer el cafè?

(Breu silenci. Moments de pertorbació)

Ella- Gràcies (somrient i fent una passa cap a ell)...però, ara ja no em ve de gust...un altre dia, potser...

(Ella es gira i continua caminant. Abans de sortir d’escena però, es gira, el mira)

Ella-...un actor,  mai pot oblidar quan es troba davant d’un altre actor...(Mig riu) i més quan aquest altre és el teu propi alumne i tot el que sap ho ha après de tu...Amb mi no es juga, guapo.

(Ella se’n va amb el cap ben alt i ell es queda astorat. Al cap d’uns segons ella torna a entrar a escena ràpidament i s’asseu al seu costat. La llum ha pujat d’intensitat i tot queda il·luminat clarament.)

Ella- Què? Com ha anat avui?

Ell- Molt millor! Vas avançant progressivament i te’n surts força bé...

Ella- Ei, gràcies! Però em pots dir la veritat, per alguna cosa ets el profe...

Ell- Bé. (Pausa) Força bé. Segueix així.

Ella- Gràcies. Bé, me n’he d’anar que tinc feina...suposo que ens veurem a la propera classe...

Ell- Suposo que sí...

(Ella s’aixeca per anar-se’n)

Ell- Escolta...

Ella- Què hi ha?

Ell- T’agradaria anar a fer un cafè?

(Fosc)