Plou

Plou, en aquests moments, la pluja és l’únic que em fa companyia...Comença a fer-se fosc, però res ja no em preocupa des que ell no és al meu costat...ara, tinc un forat negre dins meu, una estranya incertesa domina els meus impulsos, tinc els ulls buits de llàgrimes...

El recordo encara quan aquella última nit em besava i les seves mans m’acariciaven amb delicadesa, mentre dels seus llavis sorgien paraules d’amor...Tot això, ara sols són records: tot el que sentíem, tot el que hi va haver, tot el que ens unia...va desaparèixer com per art de màgia, i em va deixar amb aquesta buidor que envaeix el meu interior i amb la que m’he d’enfrontar dia rere dia, a cada minut i a cada segon.

De sobte, se’n va anar...s’apaga aquell foc corporal que t’escalfava l’ànima, aquella espurna que en un moment inesperat se’t va encendre a l’interior més profund de tu mateix i que va provocar la unió de dos cossos, de dues ànimes, de dos llavis. Perquè, arriba un dia en què la flama mal alimentada deixa de brillar i provoca que tots els sentiments que un dia ens van unir, s’esvaeixin sense deixar rastre, talment com una bombolla de sabó quan la toques.

Perquè, potser, l’amor no és res més que aquesta bombolla que ens envolta i que un dia, de sobte, ja no hi és i fa que tot el que havíem sentit esdevingui un record...sols un trist record que et fa remoure l’esperit i que en nits com aquesta et burxa dins el cor fins a trobar la petita brasa que encara resta encesa...

Sé que mai tornarà a ser com abans, sé que mai es tornarà a revifar la flama de l’amor entre ell i jo, sé que el meu cor restarà buit per sempre...perquè sense ell, no sóc res més que res.

Recordar, recordar, no puc fer altra cosa que recordar aquells instants en què ell i jo formàvem un nosaltres, en què els nostres cossos es confonien en la foscor per formar-ne un de sol, aquells moments en què els nostres cors bategaven al mateix ritme...Records i bocins de cor espargits pel meu interior que se’m claven contínuament, són l’únic que em queda d’ell.

Encara puc sentir el tacte de les seves mans a cada part del meu cos, els seus llavis buscant els meus enmig d’aquella solitud compartida, els seus ulls que em devoraven amb la seva tendresa colossal...

Ara que ja no ets al meu costat, un desig irrefrenable m’accelera el cor, un frenesí descontrolat em llença cap a tu, els meus ulls et busquen entre la multitud, els meus braços s’allarguen per acariciar-te...Ara que ja no ets al meu costat, anhelo aquelles sensacions que m’envaïen el cos quan estaves a prop meu; desitjo poder posseir-te un cop més, un últim cop, per tal de tornar a sentir aquella màgia inexplicable que tu em donaves i que mai més podré tornar a percebre.

Tot això, ha esdevingut una passió mortal indesxifrable. M’he despertat al costat d’un gran abisme quan en realitat esperava trobar-hi el teu cos. No puc prolongar aquesta farsa, no puc seguir pensant que ets meu, quan en realitat ets tan lluny que no et puc ni concebre; no em puc permetre evocar contínuament el petit món que vam crear, no puc tornar a recordar el nosaltres que ens va néixer del cor...No puc continuar amb tot aquest món irreal, tot i que saber que és l’únic que em queda, que és el meu únic aliment, que és el que em dóna forces per aixecar-me cada dia i que sense això deixaria d’existir; perquè sense tu no sóc res i sense el record, no  puc viure.

De mica en mica, hauré d’anar digerint la pitjor nostàlgia, el record de tot allò que vam compartir, esperant que un dia pugui refer la meva vida i oblidar el mal que em va provocar la nostra separació, perquè, el nostre amor era un de sol, i aquell maleït dia, la mort el va dividir en dos.

Ella, Ell i l'altra

ELLA

Ella considerava el món massa sensible i massa sentimental. A Ella li agradaven les coses més dures, la cruel realitat del moment, tot i que, alhora, li fes repèl per què també li mostrava la part sentimental i afectiva de la humanitat. Ella admirava la gent que amagava els vertaders sentiments, i no suportava que els homes ploressin (i encara menys les dones). Ella mirava la gent com si fos superior a ells, i quan la veies pel carrer i resseguies les seves cames tan ben fetes i les seves corbes marcades, arribaves fins al cap, del que semblava que sortís un eix que solament li permetia anar amb el cap ben alt i tot el que això implicava. A Ella li agradava veure com la gent demanava diners, i sempre amb aquell estil inconfusible, els deixava un bitllet, o dos. Els ulls agraïts del pobre al que havia fet feliç, s’obrien amb una gran alegria; i això, a Ella, l’enorgullia i li reafirmava la seva superioritat. No ho feia pas per bondat, ho feia per la satisfacció pròpia que allò li produïa. Ella no creia en fer l’amor. Ella no volia ser un objecte sexual. Ella no estimava. Ella mai havia estimat. Ella mai estimaria. Mai. Ho tenia ben clar. El món era una mentida, per a Ella. Tot era una mentida per a Ella. Ho sabia molt bé. Però Ella no era dèbil ni sentimental. Ella era freda. Ella era dona sense ser dona.

ELL

Ell era un home. Ell era un home com qualsevol altre. Ell era un home qualsevol. Ell no tenia res d’especial. Ell era sensible, tot i que, amb ella havia arribat a ser dur perquè havia descobert que així li agradava més i la podia posseir més. Ell l’estimava, però, alhora, la odiava. Ell l’estimava pel seu cos, pel “feeling”, per com era Ella. Ell l’odiava per què Ella s’enganyava a Ella mateixa i al món. Ell creia que en el món hi havia de tot: gent sensible i gent freda i superficial. Ell ho acceptava. A Ell no li molestava. Ell volia fer la seva vida. Ell volia una dona, un parell de fills, una caseta...i tot el que un home pugui desitjar. Ell també anhelava tenir –de tant en tant- alguna aventura, molt breu, però molt intensa i apassionada, perquè Ella era massa freda al llit amb Ell. Ell se sentia inferior a Ella. Ell s’humiliava per fer-la sentir millor. Ell, ja no sabia com era Ell.

L’ALTRA

L’altra considerava el món massa insensible i massa cruel. A l’altra li agradaven les coses sentimentals, no com la realitat del moment, tot i que sabia que tota la humanitat tenia un part altruïsta i afectiva que no deixava entreveure. L’altra admirava la gent capaç de mostrar i expressar les seves emocions i creia que era bo que els homes ploressin per descarregar-se de les tensions i preocupacions (així com les dones). L’altra mirava la gent amb ànsies d’ajudar-los, i quan la veies pel carrer i resseguies les seves cames tan normals i el seu cos agradable de mirar i arribaves fins al cap, et topaves amb una mirada sincera i una expressió natural i franca. A l’altra no li agradava veure com la gent demanava diners, i sempre que en duia a sobre els en donava i això la feia sentir millor interiorment. L’altra quan estava amb un home, era perquè l’estimava i no suportava practicar sexe sense amor. No utilitzava els homes pel seu plaer sexual. L’altra ho estimava tot: la gent, la natura, el món...i també estimava algun home. L’altra havia estimat, temps enrere. L’altra tornaria a estimar, hi estava disposada. Sempre estimaria. Ho tenia ben clar. L’altra no es creia que el món fos una mentida. L’altra no es deixava enganyar: la gent amagava la sensibilitat dins seu i es feien els durs, però això no els feia més dolents. L’altra ho

sabia molt bé. Però, l’altra no era així. L’altra era sensible. L’altra era dona i es sentia dona.

AHIR

Una parada d’autobús. Ella estava asseguda en un banc llegint una revista que, amb les seves mans fines, blanques i suaus, sostenia a l’alçada de la seva cara. Tenia una de les llargues cames sobre l’altra i amb el cap ben alt feia veure que llegia la revista. Quan passava algú pel seu davant, el mirava de reüll de cap a peus, i estossegava forçosament per tal que aquella persona la mirés. Això la feia sentir bonica i l’ajudava a augmentar la seva autoestima.

Ella es va asseure en el banc més proper al que estava Ella. Ella el va mirar de reüll. Ell la va mirar, tot i que les seves mirades no es van creuar. Ell no podia deixar de mirar-la. Ell feia veure que llegia el diari, però de reüll se la mirava. Ell va poder observar com Ella mirava cada persona que passava i que aquests la miraven a Ella (quan tossia) i els ulls se’ls obrien tant com se li havien obert a Ell en veure-la.

L’altra va passar per davant d’Ell i d’Ella. L’altra no es va girar en sentir-la tossir. L’altra es va recolzar en un fanal unes passes més enllà de cara a ells dos. L’altra el mirà a Ell i es va somriure a sí mateixa de veure un home enamorat. A l’altra li agradava que la gent mostrés els seus sentiments i que no se n’amaguessin. L’altra va seguir la mirada d’Ell i es topà amb Ella, asseguda al banc, fent veure que llegia. No li agradà. La trobà freda i superficial. Se n’adonà pel seu posat de superioritat i a la cara un rictus marcat i les faccions forçades per tal que de semblar més dura. S’adonà que cada vegada que passava algú, Ella tossia perquè la miressin. A l’altra això no li agradà.

L’autobús va arribar. Ell es va aixecar com un talòs i va ensopegar amb la paperera perquè no podia deixar de mirar-la. L’altra somrigué. Ella va introduir, molt elegantment, la revista dins la bossa de mà, es va posar l’americana plegada a l’avantbraç esquerre i es va penjar la bossa al costat dret. Ella el va mirar a Ell. Ella li va somriure. L’altra la va mirar amb repugnància i es situà davant la porta de l’autobús disposada a pujar-hi. Ella, de forma molt subtil, li va donar un cop de cul i la va avançar. Ella pujà a l’autobús. L’altra es va indignar i quan estava a punt de tornar-hi a pujar, Ell, enfavat i sense adonar-se’n, li donà una empenta i entrà a l’autobús. Ell quedà clavat al primer esglaó de l’escala de l’autobús a dos mil·límetres del cul d’Ella. Ella va pagar al conductor amb una rialla forçada que mostrava unes dents blanques i brillants. El conductor va obrir els ulls, sorprès, i li va retornar el somriure, cosa que la va fer sentir molt millor interiorment. Ella va seguir pujant els esglaons movent els malucs de forma accentuada per què sabia que Ell li estava mirant el cul. Ell li estava mirant el cul. Ell va entrar sense pagar. L’altra va pujar darrera d’Ell i el conductor li va cobrar els dos bitllets. L’altra no va dir res. El conductor no la va mirar de la mateixa manera que l’havia mirat a Ella, i, fins i tot, la va tractar amb cert despit. Ella es va asseure en un banc de dues places, talment com si esperés que aquell gos que la seguia i no parava de bavejar s’assegués al seu costat. Ella es va situar a la plaça que estava al costat de la finestra. Va girar el cap i va mirar per la finestra amb un rictus de superioritat. Ell es va asseure a la plaça que quedava buida al costat d’Ella. L’altra quan va acabar de pagar, es va asseure dues places més enrere per seguir mirant-los.

AVUI

L’altra ha anat a la parada de l’autobús, com cada dia. L’altra no hi va de gust, ja que sap que s’hi trobarà amb Ell i Ella, com cada dia. L’altra ja està farta de veure’ls cada dia. L’altra no suporta comprovar com Ella juga amb els sentiments d’Ell i com Ell s’ha convertit en el seu humil servidor, talment com el primer dia que els va esguardar de lluny i que estaven junts sense estar-ho. L’altra encara no entén com entre Ell i Ella ha pogut sorgir cap relació. L’altra suposa que Ella no el considerava a Ell de la suficient categoria. Ella no el considerava de la suficient categoria, però li feia gràcia. A l’altra li sap greu per Ell. L’altra veu que avui fan tard, ho troba estrany, ja que no és com cada dia. L’altra s’asseu al banc on sempre seuen Ella i Ell. En el mateix banc on Ella estava asseguda el primer cop que les vides dels tres es van creuar. Ara, l’altra ja no pot mantenir-se indiferent davant la relació d’ells dos. L’altra també en forma part, encara que només sigui de manera indirecta i com a observadora.

Un pis compartit. Ella està cridant com cada matí. Ell, com cada matí, no sap si contestar escridassant-la o abaixant el cap com un gos penedit. Ella continua cridant de forma histèrica, com cada matí. Per primer cop des que estan junts, Ell s’ha atrevit a alçar-li la veu. Ella ha quedat amb la boca oberta i amb la paraula a mig dir. Ell ha abaixat el cap de cop, penedit. Ella ha respirat profundament. Ell ha abaixat més el cap i s’ha assegut amb les mans entre els genolls, talment com si esperés el seu retret. Ella li ha enviat un esguard fred i alhora intern i dolorós, mentre que els seus ulls s’han tornat cristal·lins. Ella ha mirat el rellotge: fa tard. Obre la porta del pis que comparteixen i se’n va. Ell prefereix quedar-se a casa, està desfet interiorment, sap que res no tornarà a ser com abans i creu que, a partir d’ara, Ella deixarà d’estimar-lo.

L’altra està esmorzant al cafè-restaurant de la cantonada on va cada matí amb les noies de la facultat. L’altra el veu a Ell entrar amb el cap cot i els ulls plorosos. L’altra no pot evitar de sentir un afecte especial per Ell. L’altra sent la necessitat d’anar a dir-li alguna cosa. Espera. Ella la mira. Es creuen les seves mirades, després de tant temps, avui s’han creuat les mirades i han dit més del que volien. L’altra s’ha aixecat, ha anat cap a Ell, han parlat i han acabat el dia junts.

Ell ha entrat al pis compartit amb Ella. Ella no hi és. Ell creu que així és millor. Entra a l’habitació. Ella està estirada al llit amb roba interior i en una posició que a Ell li ha recordat a una gata esperant que l’amanyaguin. Ell fa veure que no la veu i entra al lavabo. Ella es mou molt sigil·losament i deixa anar un “meeeeeeu” que a Ell li sembla ridícul. Ella s’aixeca i es passa tota l’estona fent-li carícies. Ella busca alguna cosa que Ell no està disposat a donar-li. Ell s’estira al llit i simplement deixa anar el “no en tinc ganes” més sec que pot. Ella es gira de costat fent veure que està dolguda. Ella està molt dolguda. Ell està sorprès, no entén el què passa: mai l’havia vist a Ella en aquell estat. Ella s’ha enamorat d’Ell. L’altra s’ha enamorat d’Ell. I Ell...Ell, ja no sap què creure.

DEMÀ

Ella li dirà que al cap de tres o quatre dies arribarà la seva germaneta a passar uns dies. A Ell no  li importarà per què estarà molt content de com li aniran les coses. Ell s’haurà convertit en un home fred i calculador. Ella serà la seva esposa bella i submisa. L’altra serà la seva amant, amb la que serà tendre i afectuós, no li farà falta ser dur i fred, per què l’altra és càlida i encantadora. Ell estimarà l’altra, però durà una doble vida: a casa l’esperarà Ella, i Ell podrà utilitzar-la pel sexe, no l’estimarà, simplement es limitarà a fer amb Ella tot el que Ella sempre havia fet amb Ell. La humiliarà sempre que pugui. Hi haurà nits que Ell no les passarà al pis compartit amb Ella, estarà amb l’altra. Ella no ho sabrà, però si s’atrevís a dir-li alguna cosa, Ell l’escridassaria i els següents set dies, Ella li faria la gateta cada nit. Ella preferirà no cridar. Ella confiarà en Ell. Ella l’estimarà a ulls clucs.

Quan arribi la germaneta, Ell sap que no podrà veure l’altra, almenys els primers dies –ha de ser un bon amfitrió-, però ja l’ha avisada. De totes maneres, ja haurà aprofitat els dies abans que arribi per quedar-se ben satisfet. Quan arribarà al pis compartit, com cada nit, Ell sap que Ella l’amanyagarà, com de costum i Ell la rebutjarà. A Ell li agrada rebutjar-la, i, si convé, potser la pegarà, i no serà el primer cop que ho faci.

El dia de l’arribada de la germaneta serà un dia qualsevol. Ell estarà a casa llegint el diari esperant que arribin. Ella l’haurà anat a buscar a l’estació. Ell sentirà com Ella obre la porta del pis compartit, però no s’aixecarà del sofà, simplement, es limitarà a plegar el diari i a mirar cap a la porta amb un rictus desinteressat i amb un somriure forçat als llavis.

Ella entrarà per la porta i li anunciarà l’arribada de la germaneta. Es sentiran rialles. Ell seguirà somrient, però en veure la germaneta, canviarà de cara. Ell no es podrà creure el que veu. Les dues germanes es miraran amb complicitat i Ell s’haurà d’aixecar del sofà i anar a saludar la germaneta, li haurà de fer dos petons...dos petons a la germaneta –que és l’altra-, a les galtes que ja haurà besat tants cops...I Ella es limitarà a dir “l’altra és la meva germana”. Ell ja no sabrà què dir, ni què fer...començarà a sentir-se inferior...a sentir-se tal com és realment...es sentirà humiliat, estafat, enganyat...s’indignarà, però reconeixerà el seu error: ser mascle en un món de dones.

El gust del cafè

(Ell i Ella estan asseguts en un banc enmig de l’escena amb una llum molt tènue que els il·lumina lleugerament. Ella s’està mirant les mans i jugant amb els dits. Ell està ben recolzat al banc i fumant un cigarret. Cap dels dos sap què dir. Queden il·luminats per la llum breu del fanal que tenen al costat.)

Ella-(sense mirar-lo) Per què mai no em vas convidar a prendre un cafè?

Ell-(sorprès) Què?

Ella-(Innocent) Que per què mai no em vas convidar a fer un cafè?

Ell- I per què ho hauria d’haver fet?

Ella-(Tímidament) Doncs…no sé…jo pensava…que potser…

Ell-(Despreocupat) Potser, què?

Ella-Que potser t’hauria agradat anar a fer el cafetó amb mi? (Insistent) Per què no m’ho vas demanar?

Ell-(distret) Demanar, el què?

Ella- El cafè! El cafè! (Expressiva i fent senyals) Anar a fer el cafè. Junts. Tu i jo…

(Ell se la mira de forma interrogant. Ella fa un rictus de cansament i parla com si estigués molt esgotada.)

Ella- Per què? Per què mai em vas convidar a fer el cafè?

Ell- No ho sé. Quina importància té? No hi trobo el sentit.

Ella-(Innocent) De debó que no ho entens?

Ell-(Foteta) No. Per què no m’ho expliques?

Ella- No té importància...Deixa-ho...

Ell- No, dona...Digues, ara m’has deixat encuriosit...

(Breu silenci)

Ella-(Insinuació) Que potser no t’agrado?

Ell-(Pertorbat) Què?

Ella-(Coqueta) Que si no t’agrado?

Ell-(Despectiu) Totes les dones m’agraden...

Ella- I jo?

Ell- Potser.

Ella-(Decebuda i sarcàstica) Potser t’agradaria més si fos un  home?

Ell-(Burleta) Potser.

(Breu silenci. Ella es posa d’esquena a ell, talment com si estigués ofesa.)

Ell- És que no sé què esperes de mi...

Ella- No ho sé...potser que em convidessis a fer un cafè...

Ell- No hi veig res d’especial a anar a fer un cafè...Que potser no tens diners? Vols que te’n deixi? No en porto gaires a sobre, però per anar a fer el cafè ja en tindràs prou...

Ella- No te’n fotis.

(Breu silenci)

Ella-(Insinuant) Escolta...és que a les classes...quan em parlaves...quan em miraves...no sé, em feies sentir especial...com si hi hagués alguna cosa entre nosaltres...com si pogués sorgir...(apassionada).

Ell-(Divertit) Ep! Para el carro, nena! No t’embalis tant!!!

Ella-...i que per poder consumar el nostre amor, pròpiament dit, un dia em convidaries a fer un cafè i llavors...(cada vegada més apassionada)

Ell- Escolta, ara et deixaré les coses clares...

Ella-(Seca) De debò?

Ell- Jo mai he volgut “lios” amb les meves alumnes...i mai t’he volgut fer creure res en especial, m’entens?

Ella- És clar. Però, jo veia en els teus ulls el desig cap a mi...i quan em tocaves, notava l’escalfor del teu cos i el fred de la teva soledat...Vaig pensar que senties alguna cosa per mi...

Ell- Però...

Ella- Havia arribat a creure que t’agraden els homes...Però, gràcies a tu, vaig entendre que la sensibilitat del teu interior forma part del teu caràcter...I també la teva frivolitat...et penses que no me n’he adonat que has estat jugant amb mi tota l’estona? (Irònicament) Has estat improvisant...com es diria en el món del teatre...

Ell- Jo...

Ella- ...però a mi no m’importa...jo sentiré el mateix, ara i quan ja no estiguis a prop meu...I tampoc canvia res si és veritat allò que deien de tu, que eres homosexual...perquè no m’importa...de debò.

Ell-(Defensiu) Et puc assegurar que no sóc homosexual...

Ella-(Provocant) I demostrar?

Ell- Ho sento. No. Ja t’he dit que jo mai he desitjat res amb tu. Ets una noia molt maca, però...res més...

(Breu silenci)

Ella-(Enrabiada) Estic convençuda que t’agraden els homes!

Ell-(Divertit) Que no t’ataqui sexualment, no vol dir que no m’agradin les dones...

Ella- Ets un estúpid! A sobre em prens el pèl!

Ell- Vaaa...dona...No t’enfadis...

Ella- Deixa’m.

Ell- No et volia ofendre...

Ella- Doncs, ho has fet...M’has ferit els sentiments, però no vull que et compadeixis de mi...

Ell-(Burleta) I ara! Això, mai!

Ella-(Decebuda) M’havia fet tantes il·lusions amb tu...

Ell- Amb mi?!

Ella- Sí, amb tu! Què passa?

Ell- Res, dona, res...Mira, jo a classe procuro comportar-me igual amb tothom, en el teatre tots som una gran família...però si mai he fet res que et fes creure que jo sentia quelcom cap a tu...

Ella- Doncs sí! Ho vas fer! Però no et preocupis: sobreviuré!

Ell- Jo...

Ella-(Evasiva) La conversa és molt interessant, però me n’hauria d’anar...tinc feina...(Ella s’aixeca) Suposo que ara que s’han acabat les classes ja no ens veurem més...

Ell- (Moix) Suposo que no...

Ella- Que et vagin bé les coses, doncs!

Ell- I a tu, sort!

(Ella fa un parell de passes, es gira i se’l mira).

Ella- El que hi ha entre nosaltre és massa fort per fer veure que no existeix...Jo ho sé i tu ho saps.

(Ella segueix caminant. Ell la crida)

Ell- Escolta...

(Ella es gira)

Ella- Què hi ha?

Ell- T’agradaria anar a fer el cafè?

(Breu silenci. Moments de pertorbació)

Ella- Gràcies (somrient i fent una passa cap a ell)...però, ara ja no em ve de gust...un altre dia, potser...

(Ella es gira i continua caminant. Abans de sortir d’escena però, es gira, el mira)

Ella-...un actor,  mai pot oblidar quan es troba davant d’un altre actor...(Mig riu) i més quan aquest altre és el teu propi alumne i tot el que sap ho ha après de tu...Amb mi no es juga, guapo.

(Ella se’n va amb el cap ben alt i ell es queda astorat. Al cap d’uns segons ella torna a entrar a escena ràpidament i s’asseu al seu costat. La llum ha pujat d’intensitat i tot queda il·luminat clarament.)

Ella- Què? Com ha anat avui?

Ell- Molt millor! Vas avançant progressivament i te’n surts força bé...

Ella- Ei, gràcies! Però em pots dir la veritat, per alguna cosa ets el profe...

Ell- Bé. (Pausa) Força bé. Segueix així.

Ella- Gràcies. Bé, me n’he d’anar que tinc feina...suposo que ens veurem a la propera classe...

Ell- Suposo que sí...

(Ella s’aixeca per anar-se’n)

Ell- Escolta...

Ella- Què hi ha?

Ell- T’agradaria anar a fer un cafè?

(Fosc)

La Boda

L’església

Sol. Gent. Molta gent. L’església. Massa gent. Jo, enmig de tot. Moltíssima gent. Ella. Bonica. Somriures. Alguna llàgrima fugissera.  Fora, sol. Dins, un caliu fred. Arròs. Falsos. Somriures. Petons. “Felicitats”. “Gràcies”. I, jo, enmig de tot. Somriures sincers. Apretades de mans (alguna no tan sincera). Jo, ni petons ni apretades de mans. Hipocresies, no. M’ho miro de lluny. La gent, tanta gent, no s’adona que hi sóc. Ningú no s’adona que no he mirat la sortida dels nuvis, que no els he llençat arròs, que ni tan sols els he felicitat. Si hagués pogut, els hauria banyat amb pintura per esborrar-los aquest somriure feliç dels llavis, la brillantor de les seves dents, aquests petons que segellen una nova etapa (pròpera i feliç?).

L’aperitiu

· Una forçada salutació del nuvi acompanyada per la meva gran incomoditat.

· Una mirada fulminant de la núvia des de la seva estratègica situació.

· (Dos petons?). “Felicitats” (felicitats?).

· Un sentiment enorme de culpabilitat.

· Per beure: mar blava acompanyada d’un sol espatarrant. Preludi d’una vida feliç (per a qui?).

· Una mirada de reüll als dos enamorats.

· Sentiment de culpabilitat.

No es mereix això. Però jo tampoc em mereixia haver d’estar aquí (clar que sempre hauria pogut dir que no). No, però volia ser-hi per creure-m’ho…Era tot massa irreal per perdre’m l’oportunitat de viure-ho en directe.

Parlo banalment amb aquesta xicota que m’està tirant els trastos des de fa estona…Parlo. També la deixo dir (perquè no?). Res no m’importa. Hauria pogut no estar aquí i en canvi hi sóc. Ara, a aguantar com un home! La noia no para de xerrar. No deixo d’envejar als nuvis i m’enfonso, jo, tot sol, en el meu pou de misèria, mentre, la noia, dreta al meu davant, encara xerra.

El dinar

· Ràbia i impotència, enmig de rialles i crits, acompanyada per una estratègica posició per veure millor als nuvis.

· (Alcohol) Llàgrimes invisibles que ho tenyeixen tot de sang.

· Una mica de sorbet de felicitat dels altres.

· Soroll, crits i música.

· Pastís d’amor tacat pel preludi de la infelicitat.

· Rialles.

Jo, enmig de tot això. És denigrant. Veig els nuvis directament des del meu extrem de la taula, de la llarga taula…i els veig perfectament. “Vostè de part de qui ve?”, la senyora del meu costat amb la seva veu de lloca marejada no sap que no li convé posar-se a la meva vida si és que no vol acabar malament. “De part de ningú!”, la senyora comença a riure amb la boca ben oberta i fent un gran escarafall. La miro de reüll i s’adona que no ho he dit en broma.

Miro al meu davant: s’hi ha assegut una nina dolcíssima. Em mira i somriu. És ben arrissada i rossa i el seu pronunciat escot deixa entreveure dos pits rodons i durs. M’hauria pogut excitar en veure-la, però avui estic massa capficat en mi mateix (i en aquest maleït casament). Em torna a mirar (insistentment?) i li torno el somriure. “De part de qui véns?”, la senyora d’abans ja no em fa cas i ara sóc jo qui fa l’estúpida pregunta per tal d’iniciar conversa. La nina em somriu i em contesta: “de part de ningú”. La veritat és que també m’han entrat ganes de riure, però m’he contingut (reprimit?). “Com jo”, li dic. Ella em somriu. M’agrada. No ho he pogut evitar: m’excito. Torno a mirar els nuvis (penedit?). El nuvi em mira (penedit ell?).

La nina m’ha descobert mirant els nuvis. Somriu. Mira als  nuvis. De sobte, noto una escalfor a l’entrecuix. La nina somriu. Noto el seu peu descalç en el meu sexe erecte. Començo a respirar profundament. Comença a moure el peu. No puc fer res per aturar-la. Miro (profundament avergonyit) als nuvis. El nuvi m’està mirant directament. Baixo la mirada. El nuvi em continua mirant. La nina somriu. Estossego.

Lluna de mel?

Carícies suaus que van pujant d’intensitat. Cada vegada més calor, cada vegada més passió, més foc...Tanco els ulls i sóc allà, amb ell (el  nuvi), celebrant la “nostra” lluna de mel, recordant instants compartits en mil portals, amb el cos calent...Prou! M’aixeco de sobte i la senyora del meu costat remuga alguna cosa entre dents. La cadira ha caigut a terra i, amb tot el soroll, la gent ha quedat muda. Tothom em mira. El nuvi s’ha aixecat de la cadira. Tothom em despulla amb la mirada. Molts homes i dones desvien les mirades (avergonyits?). Abaixo la mirada, i, de sobte, em trobo amb el meu sexe monstruós i erecte que se m’escapa de la bragueta. Em tapo amb les mans. La nina comença a aplaudir. El nuvi em mira, els ulls li brillen (plora?). La resta de la gent, s’anima i comença a aplaudir. Noto bullir el meu sexe entre les mans. No puc més. Ploro. Ho veig tot borrós. El nuvi segueix mirant-me. No! Què veig? Rebuig? Retret? La núvia ni em mira i fa com si res no hagués passat. El meu sexe no s’atreveix a disminuir de tamany i jo no goso assentar-me. Marxo tranquil.lament (?) al lavabo.

En el lavabo

Algú em posa la mà sobre l’espatlla: em giro i el veig, radiant, elegant, el nuvi. M’abraço a ell i ploro. Em diu un “tranquil” que li surt postís dels llavis. El miro, li prenc la cara entre les mans i el beso amb bogeria. M’espenta i em separa. Em mira als ulls fixament (odi?). Això ja és més del que puc aguantar. Caic de genolls als seus peus. “Ara no en tinc ganes”, em diu. (Humiliació, això ja és massa!). Em fot una genollada a la boca que em deixa per terra, sagnant. Ploro.

La convivència

En sortir el nuvi es creua amb la nina. Es besen. “Deixa-me’l a mi”, li diu la nina. Em sorprenc. No sé què pensar. Intento aixecar-me com puc. La nina em mira i (com no!), somriu. “Deixa que t’ajudi”, (amabilitat o interès?). Li ha fet un petó. “Jo, l’estimo”, li dic sincerament (encara?). “Jo també”, em diu la nina (com no) somrient.

La nina m’ajuda a aixecar-me i m’asseu a la tassa del vàter (tancada), em mira de nou als ulls i somriu. “Li has fet un petó”, em surten les paraules sense pensar, el meu cos ja no respon al meu cervell, la meva racionalitat ha desaparegut per art de màgia i ja res és com hauria de ser. “Ja t’he dit que jo també l’estimo”, em diu mentre es gira. Camina cap a la pica del lavabo, s’hi recolza de cul i veig com es posa la mà sota el vestit d’on treu un sexe mig erecte i es posa a masturbar-se en una postura més típica d’un ninu que d’una nina.

Tanco els ulls, tot plegat és massa irreal per mi. En la llunyania sento el ninu riure. Noto les seves mans a la meva cara i percebo els seus petons que m’embruten els llavis. Obro els ulls i somriu (com no!). Una llàgrima fugissera se m’escapa mentre ell m’acaricia la cara. “Jo l’estimo”, aconsegueixo pronunciar amb un fil de veu. “Jo també”, em diu el ninu. “A tu no t’estimo”, dic mentre intento separar-lo de mi. “Jo, a tu, tampoc”, em diu mentre m’abraça amb més força, “però, ara, ja no el tindrem mai més”. Té raó, en sóc conscient (realment?). Deixo que m’abraci i abatut, caic en els seus braços. Si no el puc tornar a tenir a ell, almenys, puc tenir al meu (?) ninu. Ja mai més tornaré amb ell.

El divorci

Sortim abraçats del lavabo, la nina i jo. S’ha acabat el discurs del padrí, que temps enrera hauria hagut de fer jo (el germà de la núvia). Tothom em mira de reüll, però ja no m’importa. Moltes dones se m’acosten seductores, impressionades, suposo, pel monstre que em creix entre cames. Me les trec de sobre com puc. Només tinc ulls per la meva núvia particular: la nina (o hauria de dir, ninu?). El nuvi en veure’ns s’aixeca de la cadira i ens envia una mirada de retret (gelosia?). Li fa mal veure’ns. Es gira, ofès, cap a la seva nova muller i li fa un petó, apassionat i babós.

Els nuvis marxen. La núvia llença el ram, dirigeix una mirada cap a nosaltres i el ram cau directament a les mans de la  nina. Ens mira i li podem llegir un “gràcies” als llavis. El nuvi ja no ens mira i surt del restaurant intentant dissimular que està molest i amb una felicitat aparent. Sense saber ben bé com, ni perquè, la nina i jo ens mirem, mirem a la núvia i li diem: “Gràcies a tu!”.