Plou, en aquests moments, la pluja és l’únic que em fa
companyia...Comença a fer-se fosc, però res ja no em preocupa des que ell no és
al meu costat...ara, tinc un forat negre dins meu, una estranya incertesa
domina els meus impulsos, tinc els ulls buits de llàgrimes...
El recordo
encara quan aquella última nit em besava i les seves mans m’acariciaven amb
delicadesa, mentre dels seus llavis sorgien paraules d’amor...Tot això, ara
sols són records: tot el que sentíem, tot el que hi va haver, tot el que ens
unia...va desaparèixer com per art de màgia, i em va deixar amb aquesta buidor
que envaeix el meu interior i amb la que m’he d’enfrontar dia rere dia, a cada
minut i a cada segon.
De sobte, se’n
va anar...s’apaga aquell foc corporal que t’escalfava l’ànima, aquella espurna
que en un moment inesperat se’t va encendre a l’interior més profund de tu
mateix i que va provocar la unió de dos cossos, de dues ànimes, de dos llavis.
Perquè, arriba un dia en què la flama mal alimentada deixa de brillar i provoca
que tots els sentiments que un dia ens van unir, s’esvaeixin sense deixar
rastre, talment com una bombolla de sabó quan la toques.
Perquè,
potser, l’amor no és res més que aquesta bombolla que ens envolta i que un dia,
de sobte, ja no hi és i fa que tot el que havíem sentit esdevingui un
record...sols un trist record que et fa remoure l’esperit i que en nits com
aquesta et burxa dins el cor fins a trobar la petita brasa que encara resta
encesa...
Sé que mai
tornarà a ser com abans, sé que mai es tornarà a revifar la flama de l’amor
entre ell i jo, sé que el meu cor restarà buit per sempre...perquè sense ell,
no sóc res més que res.
Recordar,
recordar, no puc fer altra cosa que recordar aquells instants en què ell i jo
formàvem un nosaltres, en què els nostres cossos es confonien en la foscor per
formar-ne un de sol, aquells moments en què els nostres cors bategaven al
mateix ritme...Records i bocins de cor espargits pel meu interior que se’m
claven contínuament, són l’únic que em queda d’ell.
Encara puc
sentir el tacte de les seves mans a cada part del meu cos, els seus llavis
buscant els meus enmig d’aquella solitud compartida, els seus ulls que em
devoraven amb la seva tendresa colossal...
Ara que ja
no ets al meu costat, un desig irrefrenable m’accelera el cor, un frenesí
descontrolat em llença cap a tu, els meus ulls et busquen entre la multitud,
els meus braços s’allarguen per acariciar-te...Ara que ja no ets al meu costat,
anhelo aquelles sensacions que m’envaïen el cos quan estaves a prop meu;
desitjo poder posseir-te un cop més, un últim cop, per tal de tornar a sentir
aquella màgia inexplicable que tu em donaves i que mai més podré tornar a
percebre.
Tot això, ha
esdevingut una passió mortal indesxifrable. M’he despertat al costat d’un gran
abisme quan en realitat esperava trobar-hi el teu cos. No puc prolongar aquesta
farsa, no puc seguir pensant que ets meu, quan en realitat ets tan lluny que no
et puc ni concebre; no em puc permetre evocar contínuament el petit món que vam
crear, no puc tornar a recordar el nosaltres que ens va néixer del cor...No puc
continuar amb tot aquest món irreal, tot i que saber que és l’únic que em
queda, que és el meu únic aliment, que és el que em dóna forces per aixecar-me
cada dia i que sense això deixaria d’existir; perquè sense tu no sóc res i
sense el record, no puc viure.
De mica en
mica, hauré d’anar digerint la pitjor nostàlgia, el record de tot allò que vam
compartir, esperant que un dia pugui refer la meva vida i oblidar el mal que em
va provocar la nostra separació, perquè, el nostre amor era un de sol, i aquell
maleït dia, la mort el va dividir en dos.
