Engrunes
Silencis
Buit. Tot és buit. Jo, aquesta
casa, els ulls dels meus pares en mirar-me...buit. I en el buit regna el
silenci. Un silenci que parla massa. No hi ha lloc per a res més.
Passen les hores i no ens atrevim
a trencar aquesta buidor que tot ho impregna. Ni una sola paraula. Mirades que
es troben de sobte, i ulls que fugen per por a dir massa, per no trencar
aquesta buidor que parla massa.
El silenci dóna espai per mirar
dins nostre. M’espanto. Vull trencar el silenci, però no puc. Sé que és per Ell.
És per Ell. Si trenco el silenci em trenco a mi, trenco el record, i no ho puc
fer, és l’únic que em queda d’Ell. Ell. I el silenci.
Records
Massa borrosos encara per les
llàgrimes, són l’únic que ara em queda d’Ell. El nostre contacte fou espontani
i fugisser, però breus instants viscuts conjuntament que ja mai s’escaparan i
el seu somriure gravat als meus ulls són el poc que em queda d’Ell.
Era un noi de poques paraules,
mirada sincera i un cor tan gran que no cabia dins del pit. Sense tenir res, ho
donava tot, era màgic. Tenia el do especial de fer-te sentir bé, suposo perquè
transmetia aquella felicitat sincera de la gent que valora les petites coses de
la vida i no sap fer mal.
Era de matinada quan jo arribava
a casa. Entrava sense fer soroll per no despertar ningú. Ell m’esperava
despert. Aleshores, fos l’hora que fos, jo m’asseia als peus del seu llit i
xerràvem una estona. No dèiem pas gaire, i, sobretot, mai no passàvem la
barrera d’allò extern. Poques paraules, moltes rialles i una complicitat de mirades impossible d’evitar
amb Ell. De tant en tant, alguna sorpresa sobre el llit em recordava que ell
estava a prop i que pensava en mi. Ara, l’únic que tinc són aquests pocs
moments viscuts i un munt de ferralla que no serveix per a res.
La seva darrera visita a
Barcelona fou per complir el seu somni: visitar el Camp Nou. Em sento orgullós d’haver
estat a prop seu aquell dia, però també em dol no haver compartit més quan
estava amb ell, suposo perquè pensava que ja quedava temps...Sempre és
gratificant ajudar a complir somnis a la gent que estimes. Jo l’estimava. L’estimo.
Com si fos el meu germà, tot i que mai no ho hagi estat. Ell era germà de
tothom. Donava tot el que tenia i el que no tenia. Era capaç de fer-te sentir
especial tan sols amb una mirada.
Tinc tan poc d’Ell i, alhora,
tant, que no sé com endreçar-ho dins meu. Fa mal veure i sentir coses que mai
més podré tornar a percebre. De moment, encara tinc el records, mal posats però
els tinc: l’únic que tinc.
El dia del contacte espontani, un
somriure gens forçat, un petó a la galta, un xiuxiueig...imatges borroses per
les llàgrimes que m’enterboleixen la vista i que són l’únic que em queda d’Ell.
Engrunes
- Talla el pa-, aquestes són les
úniques paraules que han trencat el silenci que envaeix cada racó de la nostra
casa des de fa unes hores.
La mare ho ha dit gairebé sense ni
obrir la boca, mentre treia els ingredients de l’amanida de la nevera i sense
saber ben bé què fer-ne. No l’he contestat. M’he limitat a fer el que m’ha dit,
talment com un autòmat que respon una ordre que li han donat.
He agafat el pa amb la mà
tremolosa sense ni adonar-me que el seu tacte m’estripava la pell. Amb el
ganivet l’he començat a tallar, molt lentament, adonant-me que cada tall que li
feia era com si me l’estigués fent a mi mateixa, cada llesca que tallava
deixava dins meu una estripada interna.
Llàgrimes lliscants que s’escapaven
dels meus ulls, queien fugisseres sobre el marbre verd tot ple d’engrunes.
Engrunes d’Ell. Engrunes de pa dins meu. He tancat els ulls i m’he deixat portar.
Les engrunes s’han clavat a cada part del meu cos i han penetrat dins la meva
pell fins entrar dins meu. M’he vist transparent i he pogut apreciar les
engrunes que envaïen el meu cos i que m’estripaven l’ànima. Molt lentament s’anaven
movent dins meu, deixant el seu rastre violent per allà on passaven, esborrant
desitjos que ja només podran ser il·lusions fictícies, punxant fort dins del
pit.
Cada engruna duia amb ella una
imatge, un moment viscut, una paraula, un gest, un impuls, una rialla compartida,
cada una d’elles deixava un forat massa gran, un forat difícil de tapar.
El silenci de casa evoca la seva
veu contínuament, i el murmuri del vent que calla ajagut fora la finestra em
porta paraules ja sentides, però mai més perceptibles.
Els meus ulls encara resten
tancats. Cada engruna segueix el seu camí. La més atrevida ha arribat fins el
cor i me l’està mossegant tant com li és possible. Sento un dolor tan fort que
els ulls han deixat de plorar i em sagnen els llavis de tant préme’ls. És com
tingués un munt d’agulles clavades dins meu i que cada vegada punxessin més i
més fort. L’ànima va caient a bocins.
S’obre la porta. Deixo el meu
viatge interior. Obro els ulls i m’adono que el pa encara està per tallar. Ni
una engruna sobre el marbre verd, massa dins meu. Vaig cap al menjador, deixo
el pa sobre la taula sense tallar, la mare em mira, no cal dir res, ella prou
sap que hi ha massa engrunes. No diu res. Només se sent el silenci i el meu
interior que crida emmudit.
Paraules
Xivarri a casa. Com sempre. Un
dissabte a la nit qualsevol, bé, com qualsevol fins al moment que sona el
telèfon. A partir d’aleshores deixa de ser un dissabte qualsevol.
M’hi poso: és per a mi. Rialles.
La televisió. A l’altre costat de la línia, silenci. M’espanto. Trenca el
silenci una veu coneguda però inhabitual. M’assec. Tremolo. Penso massa i no
escolto el que em diuen. Sento plors. Ella parla deixant les frases trencades,
no sap com dir-me encara no sé què. No l’escolto, la imaginació corre massa.
Ella parla. Plors. Penjo el telèfon. He de recordar el què m’ha dit perquè està
en el meu subconscient però encara no sé què és. Les rialles cessen a casa. La
televisió ja no es sent. De sobte, empal·lideixo, ara les paraules ressonen
dins el meu cap. Roden i xoquen contra les parets del meu crani provocant un
dolor i un gran buit ple de no res. Baixen per la gola i es queden allí
encallades. Volen sortir però no poden. M’obstrueixen la respiració. M’ofego.
Recordo. Milers d’imatges em tapen els ulls, borroses per les llàgrimes que
lluiten per sortir. Les paraules baixen i se’m claven al cor com dues agulles,
com petites engrunes punxegudes. Amb la veu trencada aconsegueixo fer-les
sortir:
- Ell és mort.
Després, l’etern silenci que tot
ho impregna. Silenci per Ell. I llàgrimes per fer el record més nítid.
La
pluja del teus ulls
mulla
el paper.
Les
herbes del cor,
brutes
de dolor
es
deixen banyar
per
la dolcesa del teu plor.
Però,
l’amargor dels teus sols,
i, l’angoixa
del teu silenci,
han
deixat el terra en blanc
i
les fulles mortes.
Mortes...com
Ell.
