La Boda

L’església

Sol. Gent. Molta gent. L’església. Massa gent. Jo, enmig de tot. Moltíssima gent. Ella. Bonica. Somriures. Alguna llàgrima fugissera.  Fora, sol. Dins, un caliu fred. Arròs. Falsos. Somriures. Petons. “Felicitats”. “Gràcies”. I, jo, enmig de tot. Somriures sincers. Apretades de mans (alguna no tan sincera). Jo, ni petons ni apretades de mans. Hipocresies, no. M’ho miro de lluny. La gent, tanta gent, no s’adona que hi sóc. Ningú no s’adona que no he mirat la sortida dels nuvis, que no els he llençat arròs, que ni tan sols els he felicitat. Si hagués pogut, els hauria banyat amb pintura per esborrar-los aquest somriure feliç dels llavis, la brillantor de les seves dents, aquests petons que segellen una nova etapa (pròpera i feliç?).

L’aperitiu

· Una forçada salutació del nuvi acompanyada per la meva gran incomoditat.

· Una mirada fulminant de la núvia des de la seva estratègica situació.

· (Dos petons?). “Felicitats” (felicitats?).

· Un sentiment enorme de culpabilitat.

· Per beure: mar blava acompanyada d’un sol espatarrant. Preludi d’una vida feliç (per a qui?).

· Una mirada de reüll als dos enamorats.

· Sentiment de culpabilitat.

No es mereix això. Però jo tampoc em mereixia haver d’estar aquí (clar que sempre hauria pogut dir que no). No, però volia ser-hi per creure-m’ho…Era tot massa irreal per perdre’m l’oportunitat de viure-ho en directe.

Parlo banalment amb aquesta xicota que m’està tirant els trastos des de fa estona…Parlo. També la deixo dir (perquè no?). Res no m’importa. Hauria pogut no estar aquí i en canvi hi sóc. Ara, a aguantar com un home! La noia no para de xerrar. No deixo d’envejar als nuvis i m’enfonso, jo, tot sol, en el meu pou de misèria, mentre, la noia, dreta al meu davant, encara xerra.

El dinar

· Ràbia i impotència, enmig de rialles i crits, acompanyada per una estratègica posició per veure millor als nuvis.

· (Alcohol) Llàgrimes invisibles que ho tenyeixen tot de sang.

· Una mica de sorbet de felicitat dels altres.

· Soroll, crits i música.

· Pastís d’amor tacat pel preludi de la infelicitat.

· Rialles.

Jo, enmig de tot això. És denigrant. Veig els nuvis directament des del meu extrem de la taula, de la llarga taula…i els veig perfectament. “Vostè de part de qui ve?”, la senyora del meu costat amb la seva veu de lloca marejada no sap que no li convé posar-se a la meva vida si és que no vol acabar malament. “De part de ningú!”, la senyora comença a riure amb la boca ben oberta i fent un gran escarafall. La miro de reüll i s’adona que no ho he dit en broma.

Miro al meu davant: s’hi ha assegut una nina dolcíssima. Em mira i somriu. És ben arrissada i rossa i el seu pronunciat escot deixa entreveure dos pits rodons i durs. M’hauria pogut excitar en veure-la, però avui estic massa capficat en mi mateix (i en aquest maleït casament). Em torna a mirar (insistentment?) i li torno el somriure. “De part de qui véns?”, la senyora d’abans ja no em fa cas i ara sóc jo qui fa l’estúpida pregunta per tal d’iniciar conversa. La nina em somriu i em contesta: “de part de ningú”. La veritat és que també m’han entrat ganes de riure, però m’he contingut (reprimit?). “Com jo”, li dic. Ella em somriu. M’agrada. No ho he pogut evitar: m’excito. Torno a mirar els nuvis (penedit?). El nuvi em mira (penedit ell?).

La nina m’ha descobert mirant els nuvis. Somriu. Mira als  nuvis. De sobte, noto una escalfor a l’entrecuix. La nina somriu. Noto el seu peu descalç en el meu sexe erecte. Començo a respirar profundament. Comença a moure el peu. No puc fer res per aturar-la. Miro (profundament avergonyit) als nuvis. El nuvi m’està mirant directament. Baixo la mirada. El nuvi em continua mirant. La nina somriu. Estossego.

Lluna de mel?

Carícies suaus que van pujant d’intensitat. Cada vegada més calor, cada vegada més passió, més foc...Tanco els ulls i sóc allà, amb ell (el  nuvi), celebrant la “nostra” lluna de mel, recordant instants compartits en mil portals, amb el cos calent...Prou! M’aixeco de sobte i la senyora del meu costat remuga alguna cosa entre dents. La cadira ha caigut a terra i, amb tot el soroll, la gent ha quedat muda. Tothom em mira. El nuvi s’ha aixecat de la cadira. Tothom em despulla amb la mirada. Molts homes i dones desvien les mirades (avergonyits?). Abaixo la mirada, i, de sobte, em trobo amb el meu sexe monstruós i erecte que se m’escapa de la bragueta. Em tapo amb les mans. La nina comença a aplaudir. El nuvi em mira, els ulls li brillen (plora?). La resta de la gent, s’anima i comença a aplaudir. Noto bullir el meu sexe entre les mans. No puc més. Ploro. Ho veig tot borrós. El nuvi segueix mirant-me. No! Què veig? Rebuig? Retret? La núvia ni em mira i fa com si res no hagués passat. El meu sexe no s’atreveix a disminuir de tamany i jo no goso assentar-me. Marxo tranquil.lament (?) al lavabo.

En el lavabo

Algú em posa la mà sobre l’espatlla: em giro i el veig, radiant, elegant, el nuvi. M’abraço a ell i ploro. Em diu un “tranquil” que li surt postís dels llavis. El miro, li prenc la cara entre les mans i el beso amb bogeria. M’espenta i em separa. Em mira als ulls fixament (odi?). Això ja és més del que puc aguantar. Caic de genolls als seus peus. “Ara no en tinc ganes”, em diu. (Humiliació, això ja és massa!). Em fot una genollada a la boca que em deixa per terra, sagnant. Ploro.

La convivència

En sortir el nuvi es creua amb la nina. Es besen. “Deixa-me’l a mi”, li diu la nina. Em sorprenc. No sé què pensar. Intento aixecar-me com puc. La nina em mira i (com no!), somriu. “Deixa que t’ajudi”, (amabilitat o interès?). Li ha fet un petó. “Jo, l’estimo”, li dic sincerament (encara?). “Jo també”, em diu la nina (com no) somrient.

La nina m’ajuda a aixecar-me i m’asseu a la tassa del vàter (tancada), em mira de nou als ulls i somriu. “Li has fet un petó”, em surten les paraules sense pensar, el meu cos ja no respon al meu cervell, la meva racionalitat ha desaparegut per art de màgia i ja res és com hauria de ser. “Ja t’he dit que jo també l’estimo”, em diu mentre es gira. Camina cap a la pica del lavabo, s’hi recolza de cul i veig com es posa la mà sota el vestit d’on treu un sexe mig erecte i es posa a masturbar-se en una postura més típica d’un ninu que d’una nina.

Tanco els ulls, tot plegat és massa irreal per mi. En la llunyania sento el ninu riure. Noto les seves mans a la meva cara i percebo els seus petons que m’embruten els llavis. Obro els ulls i somriu (com no!). Una llàgrima fugissera se m’escapa mentre ell m’acaricia la cara. “Jo l’estimo”, aconsegueixo pronunciar amb un fil de veu. “Jo també”, em diu el ninu. “A tu no t’estimo”, dic mentre intento separar-lo de mi. “Jo, a tu, tampoc”, em diu mentre m’abraça amb més força, “però, ara, ja no el tindrem mai més”. Té raó, en sóc conscient (realment?). Deixo que m’abraci i abatut, caic en els seus braços. Si no el puc tornar a tenir a ell, almenys, puc tenir al meu (?) ninu. Ja mai més tornaré amb ell.

El divorci

Sortim abraçats del lavabo, la nina i jo. S’ha acabat el discurs del padrí, que temps enrera hauria hagut de fer jo (el germà de la núvia). Tothom em mira de reüll, però ja no m’importa. Moltes dones se m’acosten seductores, impressionades, suposo, pel monstre que em creix entre cames. Me les trec de sobre com puc. Només tinc ulls per la meva núvia particular: la nina (o hauria de dir, ninu?). El nuvi en veure’ns s’aixeca de la cadira i ens envia una mirada de retret (gelosia?). Li fa mal veure’ns. Es gira, ofès, cap a la seva nova muller i li fa un petó, apassionat i babós.

Els nuvis marxen. La núvia llença el ram, dirigeix una mirada cap a nosaltres i el ram cau directament a les mans de la  nina. Ens mira i li podem llegir un “gràcies” als llavis. El nuvi ja no ens mira i surt del restaurant intentant dissimular que està molest i amb una felicitat aparent. Sense saber ben bé com, ni perquè, la nina i jo ens mirem, mirem a la núvia i li diem: “Gràcies a tu!”.