Blau

No podia començar aquest blog sense retre homenatge a una de les persones més importants de la meva vida..."Aquest text va per tu, Avi, allà on siguis, aquí, ara i sempre!"

 

BLAU

Color del cel i la terra, s’associa a la estabilitat i a la profunditat. Representa la lleialtat, confiança, sabiesa, intel·ligència, fe, veritat i sinceritat. Se’l considera un color beneficiós per l’organisme, ja que retarda el metabolisme i produeix un efecte relaxant. És un color fortament lligat a la tranquil·litat i a la calma.

Plou

            Diuen que el dia del meu naixement Tu eres allà. No ho recordo. Però, des que tinc ús de raó et recordo al meu costat, cada dia de la meva vida. A Tu i al teu Blau. Han passat molts anys des d’aquell dia, un dia plujós, massa plujós per ser estiu. Jo no ho recordo, però ha plogut molt des d’aquell dia.

            Et recordo alt i fort. Massa alt per lo petitona que era jo. Sempre lluitant per créixer una mica més, per arribar a superar la marca de l’últim dia. No ho entenc, jo creixia molt però mai arribava a superar la marca. No serà perquè Tu sempre aixecaves la mà una mica més que el dia anterior? Eres una mica punyetero, això sí que ho recordo. Et recordo majestuós a la teva butaca, de la que no et vas separar mai. Eres el Rei de la casa, assegut a la teva butaca controlaves tots els anar i venir de tots aquells que entraven al teu regne de fantasia i meravellós. Vas crear un món màgic, on els que vam tenir el privilegi de poder-hi entrar, no oblidarem mai. Un món per on hi viatjàvem dins un Ford Blau que ens conduïa a l’infinit, acompanyats tots plegats per un gos negre, en Quini, la teva mascota i lleial company d’aventures. Un món enmig de la natura, on aprendre a estimar a tots els éssers vius que habiten la terra, a estimar la terra que trepitgem i els fruits que broten d’ella, a estimar les plantes, a alimentar-nos del que ens donava la terra i a no témer aquells animals que ens envolten.

            Et recordo sempre envoltat de gent. El teu caràcter tan carismàtic feia caure a tothom a la teva xarxa. Jo, t’admirava. De gran volia ser com Tu. Volia agrada com Tu. Encara no sabia que això és una cosa que es porta a la sang, que un no s’hi fa, un hi neix amb aquest do. La teva retòrica feia estar a tothom sempre pendent de Tu, i l’eloqüència de les teves bromes i jocs de paraules em feien ballar el cap com una baldufa.

            Recordo que els anys van passar i la nena que no arribava a créixer fins la marca de la mà, es va fer gran i te la va agafar. I no sé si va ser cosa de compartir la mateixa sang, o de tot el que havíem compartit junts, que em vaig fer una mica com Tu. Sempre et deia que teníem tantes coses en comú, i Tu somreis per sota el nas, orgullós, perquè sabies que havies deixat emprempta en mi.

            Tu i les teves “notetes” o versos que sempre estaves a punt de fer per a qualsevol ocasió. Obri el bolso que obri, o dins un calaix, o bé, dins el moneder, sempre trobo un tros de paper amb aquella lletra tremolosa i aquell català antic, que em dibuixava un somriure gens forçat a la cara. Vas estar al meu costat en molts moment importants de la meva vida, però per mi, el més especial fou el regal que em vas fer pel meu casament: ser el meu padrí de boda. Res hagués estat igual sense Tu prop meu.

            Fins a l’últim moment t’has mantingut arrelat a aquesta terra i a aquest poble que ha sigut la teva llar des que vas néixer. Has estat l’arbre més robust i ferm, impossible d’arrencar. Aquell arbre que em servia d’aixopluc en els moments d’inquietud, i de consol ens els de desolació. Aquell arbre vell i sabi que em servia de guia en els moments d’incertesa. Doncs, és normal que em senti com una barca abandonada al bell mig de l’oceà sense rumb i sense brúixola, ja que algú s’ha emportat l’arbre on m’aferrava.

            Cel Blau

            Fa 29 anys, plovia. Avui, 29 anys després, també plou. Fora fa un sol brillant i calurós, però dins meu plou. Uns núvols intensos i espessos m’enterboleixen la vista i no em deixen veure la realitat. O sóc jo mateixa qui no la vol veure?         

            Avui m’han arrencat una part de mi. No recordo què ha passat, però diuen que has marxat. Diuen que no tornaràs. No ho recordo. Et busco entre la multitud i no et veig. Diuen que ja no hi ets.

            No recordo mals moments, ni discussions, ni pica-baralles, que de ben segur n’hi van haver. Recordo només tot el que hem viscut junts, tot el que hem compartit i el Blau. Em nego a acceptar que m’hauré de conformar amb els records, que no hi haurà nous  moments per afegir a la llista dels bons moments. Em nego a acceptar que tot el que tinc és l’únic que tinc, em  nego a tancar la llista de moments compartits. Però, és que tinc tant de tu, que tant em sembla poc.

            Fins i tot avui, el cel s’ha vestit de Blau, el teu color, un vestit llis i embellutat, tacat per algunes notes de cotó blanques. Un vestit que ha cosit la teva senyora, especialment per Tu, per acompanyar-te, per fer-te més fàcil el camí. I diuen que t’has allunyat, que, de la mà de la teva germana has iniciat un nou camí, lluny d’aquí, lluny de nosaltres… Però, ens deixes el teu gran món, Blau, ple de records i bons moments.

Núvols

El cel gris m’acompanya. Ja no hi ha Blau que percebre, perquè diuen que Tu ja no hi ets. Torno a recórrer els carrers del meu poble, del nostre poble, sola, sense Tu, i de sobte, sento un soroll familiar i m’aturo alhora que se m’accelera el cor. És el motor d’un cotxe gens desconegut per mi. I em giro lentament, amb el cor rabent, esperant trobant-me amb la teva mirada, i només em topo amb el desengany. El desengany de veure que no hi ha Blau, que és un Ford Blanc i que no ets Tu qui el condueix.

I segueixo caminant pel nostre carrer. Tot ha canviat en aquests anys: la terra ha estat substituïda per asfalt  i ja no queda rastre de la natura que anys enrera ens havia envoltat. Però enmig de tots aquests blocs i de tot l’asfalt, hi ha una petita espurna d’esperança, un racó de natura que ha sobreviscut als canvis: el teu pati. Aquell jardí que durant anys havies cuidat i estimat. Aquell pati que havia estat l’escenari dels nostres viatges de fantasia. Tu estàs a cada racó d’aquest pati, formes part del teu jardí.

Obro la porta del barri lentament amb aquell soroll seu tan peculiar que és com el timbre que avisa que algú arriba. Al final del jardí hi veig una dona trista, amb els cabells canosos pel pas dels anys. No té llàgrimes als ulls, però plora per dins. Està cosint un tros de cel Blau per Tu, per l’home que estima i ha estimat. Perquè allà on siguis et sentis com a casa.

Passo pel seu costat i ens mirem sense dir res. No hi ha llàgrimes, però totes dues plorem per dintre. Ella segueix cosint…hi ha molt de cel per cosir i molts núvols per esborrar. Entro a casa teva. Diuen que has marxat, però jo crido el teu nom per dintre. M’ofego. Les paraules no poden sortir. El meu raciocini els hi prohibeix el pas. La teva butaca està buida, però no s’hi asseu ningú. Tu encara hi ets.

Surto al jardí i observo cada tros de Tu en cada element que el composa. De sobte, m’adono d’un fet que m’havia passat per alt, ofuscada enmig de tants núvols no l’havia pogut apreciar; veig el teu nom escrit en una pedra i m’adono que és cert tot que diuen: que te n’has anat i que ja no tornaràs. No vull oblidar cap moment compartit, no vull que s’esborri cap instant de la meva memòria i faig un gran esforç per ordenar tots els records, però n’hi ha masses i uns es barregen amb els altres. M’esgoto. No puc més. Recordo i enyoro, tot just ens has deixat i ja t’enyoro. Però, m’adono que no em penedeixo de res del que em compartit, que l’únic que em sap greu de debó  és no haver-te dir més vegades “t’estimo, Avi”.

PD: Cada matí surto i miro amunt, i quan veig el blau del cel, somric, perquè sé que Tu també em somrius des d’allà.

Minx

Aquest text va guanyar l'accèssit al primer premi de la Mostra Literària Memòria de Dona, de Cabrera de Mar.