Estranys dins el llac de llàgrimes

Diari d’una desconeguda

Sabíem que era l’última vegada que estàvem junts. Cap dels dos n’havia parlat, no ens n’havíem dit res, però tots dos intuíem que seria la darrera vegada.

El dia havia transcorregut ràpida i intensament. Amb prou feines havia descansat la nit anterior per por d’adormir-me. De camí a la trobada els meus nervis s’intensificaven per moments. Els preparatius del matí anaven tots encaminats a una trobada d’allò més furtiva: havia comprovat si hi havia algun hotel proper, per si la situació pujava massa d’intensitat; m’havia depilat i posat roba interior ben sexy; i també havia comprovat que tenia a punt la targeta de crèdit per pagar l’hotel, si es donava el cas. A mesura que, dalt del cotxe, m’aproximava al punt de trobada, el cor em bombejava amb més i més intensitat, tots els músculs del meu cos estaven en tensió i els llavis se m’estaven quedant vermells de tant prémer-los.

Vaig arribar i ell ja hi era. Estava nerviosa. Dret, recolzat al seu cotxe, va somriure en veure’m. Tenia por de tartamudejar, de tan neguitosa com estava, i només vaig gosar dir “hola”. Vaig deixar que parlés ell. Segurament, també devia estar nerviós, ja que va començar a xerrar i no va callar en molta estona. Em vaig anar relaxant i vam gaudir del dia plegats. Era la primera cita que teníem, i, a mesura que avançava, estava completament segura que seria l’última -no pel fet que no estigués a gust amb ell, més aviat al contrari, sinó perquè estàvem massa bé junts i això era una cosa que no ens podíem permetre.

No ens vam atrevir a apropar-nos massa, i vam evitar qualsevol insinuació possible. Sabíem que el més petit contacte podia desencadenar unes conseqüències que no farien altra cosa que complicar-nos la vida. El lloc on vam estar més a prop l’un de l’altre fou en els seients del cotxe. De camí de tornada, percebíem que la separació s’acostava de forma irremeiable i teníem les emocions a flor de pell. Premia fort els llavis per contenir les ganes de plorar, i em feien mal els ulls d’aguantar les llàgrimes. Vam estar molta estona en silenci.

Va aturar el cotxe: havia arribat l’hora de l’adéu. Estava immòbil, no gosava aixecar la mirada. Cap dels dos s’atrevia a trencar aquell silenci que ho envaïa tot. El cor em bategava amb força i la respiració se’m va començar a accelerar. De sobte, vaig notar la seva mà calenta sobre la meva. Vaig aixecar la mirada lentament fins que em vaig topar amb la seva. Amb prou feines gosàvem respirar, teníem tanta por de trencar aquell moment. Semblava que estiguéssim intentant gravar a la nostra ment cada detall del que teníem davant, per si mai no el tornàvem a veure; i és que tots dos teníem molt clar que no tornaríem a trobar-nos amb aquells ulls, cara a cara, mai més a la vida. La intensitat seguia pujant per moments però allargar l’angoixa del comiat només el feia més difícil; tanmateix, podia derivar en una situació que compliqués les coses -encara més del que ja ho estaven.

I, de sobte, tot  va succeir amb una rapidesa esfereïdora: les seves mans em van agafar la cara alhora que els seus llavis càlids i humits es posaven sobre els meus. Els seus dits es van embolicar amb els meus cabells i amb força m’estiraven de la nuca i m’empenyien cap a ell. Petons ansiosos i humits de boques que es desitgen des de fa temps. Descarregava la seva fúria tibant-me els cabells, me’ls relligava, hi jugava amb força, de forma contundent. El joc de “allunya’m de tu, però alhora amb la boca em devores amb tanta força que no em puc separar” deixava entreveure la seva lluita interior. Ell em desitjava tant com jo a ell, però sabia que allò nostre era tan impossible que si no ens separàvem en aquell mateix moment, no hi hauria solució possible de salvar les nostres vides.

Em va agafar amb energia per la cintura i em va fer seure amb les cames obertes sobre la seva falda. Les seves mans van tornar a aproximar la meva cara a la seva, i amb ímpetu em va seguir menjant la boca. Tot estava passant tan ràpidament que no era capaç de pensar, simplement m’havia deixat endur per la situació. Aquesta vegada li vaig agafar amb vigor els cabells i vaig ser jo qui va prendre el domini de la situació. Mentre els nostres petons seguien amb una intensitat difícil de frenar, les seves mans em van acariciar el pits per damunt la roba i vaig notar, a través dels pantalons, que el seu membre estava prenent vida per moments. Em vaig recordar que hi havia un hotel a prop i que tenia la targeta a la bossa. I va ser durant aquells breus segons de racionalitat que vaig tocar de peus a terra i vaig aturar la situació en sec.

Ell em va mirar: sabia que havia fet el correcte. El que desitjàvem no era compatible amb el que era possible. Tots dos teníem les nostres respectives vides muntades, començar aquella història sense ni tan sols saber si ens entendríem, no era una opció que havíem contemplat, tot i que l’haguéssim somniat infinitat de vegades. Amb el cap va assentir i jo, amb llàgrimes als ulls, vaig baixar del cotxe i vaig tancar la porta al meu darrere. Ell em mirava, immòbil, des del seient de cotxe. Vaig fer unes passes sense girar-me. “No et giris, no et giris....”, em deia a mi mateixa, “si et gires, estàs perduda.” Però, malgrat tot el que comportaria aquell acte, em vaig girar. I quan el vaig veure amb la mirada trista i els ulls negats de llàgrimes no vaig poder evitar córrer cap a ell.

Amb un acte instintiu, va sortir del cotxe d’una revolada i jo em vaig deixar caure en la immensitat dels seus braços oberts. Ens vam fondre en una abraçada càlida, afectuosa i plena de desig. Amb el cap al seu pit sentia el batec del seu cor que lluitava amb una força descomunal. El meu es va sincronitzar amb el seu, com tantes altres coses que havíem anat harmonitzant durant aquells darrers mesos. I així ens vam quedar, abraçats, durant molta estona.

- Em quedaria així per sempre -va dir trencant el silenci que ens envoltava i que ens aïllava de la realitat del món al que pertanyíem.

- Saps que no pot ser -li vaig contestar amb un fil de veu i llàgrimes als ulls. Vaig aixecar el cap buscant la seva mirada i quan es van creuar, les cames em van defallir i vaig sentir que perdia el coneixement. Ell em va subjectar per les aixelles, però jo vaig començar a plorar intensament i es va ensorrar. Es va deixar caure i tots dos ens vam trobar asseguts a terra, abraçats, plorant com dos marrecs. Em va entendrir de tal manera que amb la mà vaig agafar-li la barbeta i el vaig besar: era un petó de consol, de compassió, amb un toc maternal; un petó humit per les llàgrimes que no paraven de regalimar-nos galtes avall i que, a les nostres boques, es barrejaven amb la saliva. Em va rodejar amb molta força i em vaig sentir més seva que mai, més dins seu del que hagués pogut estar en qualsevol acte sexual. Era una manera pura de fer l’amor, no deixàvem marques al cos, només una empremta a l’ànima que, talment com un tatuatge, perduraria dins nostre per sempre més.

Ens vam fondre dins d’aquella abraçada i vam deixar d’existir individualment: ja no érem un i un, sinó que ens vam diluir i ens vam convertir en llum. Ja no hi havia res al nostre voltant, només una esfera de llum blanca i pura que anava creixent en magnitud i intensitat a mesura que  estàvem més a prop l’un de l’altre; amb la por que qualsevol petit moviment trenqués aquella màgia en què ens havíem convertit. El temps es va aturar i va esdevenir l’eternitat: ni temps, ni espai, ni matèria. Només érem amor en tota la seva magnitud.

En algun moment del qual no en sabria dir res, em vaig anar movent, desfent-me de l’abraçada subtilment, intentant mantenir l’energia que ens connectava units per una força desmesurada. Em vaig aixecar i, talment com faria un marrec, em vaig eixugar les llàgrimes que em rajaven pel nas i pels ulls amb la màniga del jersei. Ell va fer el mateix, i dret davant meu, em va agafar les mans sense deixar de mirar-me al més profund de la meva ànima a través del ulls. Jo em vaig deixar endur a la deriva del llac dels seus ulls, i perduda en la immensitat d’aquella mirada vaig notar com una part de la meva ànima sortia de mi i s’elevava...per fusionar-se amb la seva, alhora que la llum que ens envoltava se n’anava rodejant les ànimes bessones que acabaven d’iniciar un nou camí plegades. Encara dins el seu llac de llàgrimes em vaig sentir una dona afortunada i decebuda alhora: afortunada per haver tingut la oportunitat d’haver viscut aquella experiència mística amb aquell ésser tan especial de  qui n’estava perdudament enamorada; i decebuda pel fet que sabia que allò nostre era impossible i que si hagués intentat fer-ho perdurar, hauria perdut la màgia que tot ho impregnava. “T’estimo”, em va dir amb un fil de veu sense deixar de mirar-me al fons dels meus ulls. “T’estimo”, li vaig dir nedant en els seu llac de llàgrimes. I ens vam besar. Amb calma, lentament, assaborint cada contacte dels nostres llavis, de les nostres llengües molsudes i càlides, intentant retenir en el record cada emoció viscuda en aquell petó. Cada moviment feia vibrar una part del cos però la seva parsimònia era el preludi d’un comiat que intentàvem evitar tant com fos possible.

De mica en mica, vam anar tornant a la crua realitat del moment i el nostre petó de comiat estava arribant al seu final. Cap dels dos volia ser el culpable d’un amor perdut i no ens atrevíem a trencar el contacte dels nostres llavis.

Em vaig girar d’esquena per prosseguir el meu camí amb el cap cot i els ulls negats de llàgrimes, fent passetes molt petites perquè, en realitat, sabia que si m’allunyava d’ell mai més el tornaria a veure. Ell va fer el mateix en direcció contrària a la meva.

Dalt del cotxe, de camí a casa, les llàgrimes ho enterbolien tot i m’emboiraven el paisatge que m’acompanyava. Des del meu interior emmudit, no podia deixar de cridar “Vine! Vine’m a buscar...fes allò que jo no sóc capaç de fer...Segueix-me i vine’m a trobar.” Però no va passar. Per molt que diguin que si desitges una cosa de tot cor, de debò de debò, al final tot l’univers conspira a favor teu perquè ho aconsegueixis, a mi no em va passar.

Una vegada a casa vaig engegar l’ordinador amb el cor compungit i l’esperança de trobar-hi alguna senyal d’ell...I així fou: un correu seu, probablement, l’últim. Nerviosa i amb les mans tremoloses vaig clicar com vaig poder per llegir el seu darrer mail:

“Estimada amiga,

La connexió que ens uneix em fa percebre que estàs tant o més trasbalsada que jo. L’ambigüitat de sentiments que m’envaeix ara mateix no em deixa viure i m’ofega per dins. Tenies raó. No va ser bona idea que ens trobéssim, però tenia tantes ganes de veure’t, sentir-te, olorar-te i acariciar-te...No obstant això, el resultat ha estat pitjor del que creia. Pensava que fent-te real, demostrant-me a mi mateix que ets una dona normal, que tot el que sento per tu no és més que una ficció, que t’he creat dins la meva ment tal com m’agradaria que fossis; podria superar aquesta obsessió que em domina de dia i de nit i que no em deixa pensar en cap altra cosa, però m’he equivocat, ho admeto. No tan sols no hauré aconseguit oblidar-te, sinó que el record de tot el que hem viscut durant aquestes poques hores, amb tota la seva magnitud, m’ha deixat destrossat, abatut i confós. Molt més que abans.

És per aquest motiu i per respecte a la decisió que hem pres que no t’escriuré més, ni et trucaré, ni t’enviaré missatges. Però abans vull que sàpigues que jo estava disposat a intentar-ho, a lluitar per aquest amor nostre, malgrat tot, malgrat les nostres circumstàncies. Per tu ho hagués deixat tot, tota la meva vida, perquè el que sento per tu va més enllà del que és real, és superior, està per sobre de nosaltres i no podem fer res per evitar-ho.

Et regalo aquest poema perquè el guardis de record juntament amb tot el que hem viscut aquestes darreres hores. I recorda que per molt temps que passi, això nostre no morirà mai, tot i que ara agafem camins divergents, perquè estem connectats per una força superior.

Sols, un altre cop sols,

submergits en un mar de somnis,

perduts a la deriva dels sentiments

i deixant-nos portar pel vent del destí

cap a un final incert.

Enmig de la broma que amaga la llum

dels desitjos més profunds,

el vaixell de l’amor vira

i cerca la pau després de la tempesta.

I, de sobte, amb el mar en calma,

el cel blau esdevé còmplice

d’aquells navegants que, alguna vegada,

han estat nàufrags dels seus propis somnis.

T’estimaré sempre.”

Després d’imprimir-me l’última carta, vaig esborrar qualsevol rastre d’ell: ni missatges al mòbil, ni dades al telèfon per si sentia qualsevol tipus de temptació de trucar-lo, ni correus electrònics...res. S’havia esvaït de la terra, com si mai hagués existit. L’única cosa que em vaig guardar van ser totes les cartes. Era incapaç de desprendre-me’n. El que hi havia allà viscut no podia quedar a l’oblit de cap de les maneres. Les vaig amagar sota pany i clau mentre seguia navegant a la deriva del llac de llàgrimes.

Tornar a rellegir el diari m’ha trasbalsat, tant o més que la trucada d’aquell home. No entenc com han pogut anar a parar a les seves mans...creia que tenia ben guardats tots els correus, i després de tants anys! Em sembla una broma de molt mal gust. La meva vida tranquil·la i organitzada pot esdevenir un gran daltabaix si aquestes cartes surten a la llum. El que hi ha allà guardat forma part del passat i només incumbeix a dues persones que som les que ho vam viure, no hi ha res més a dir, ni res a fer. Diu que les l’ha trobat, però no m’ho crec. Però, i què si les l’ha trobat? Què pretén que fem? Que ens trobem i ho reprenem allà on ho vam deixar? Han passat més de 15 anys! No puc evitar-ho i les llàgrimes em tornen a brotar dels ulls. Vull que em torni les cartes! Són meves! És la meva vida! Un martell em colpeja el pit mentre el cor em batega desmesuradament. Tornar a reviure aquella història m’ha remogut a tots els nivells. Què passaria si ens tornéssim a veure? La nostra oportunitat va passar fa 15 anys i ja no hi ha volta enrere. Aquell dia assolellat se’ns van oferir dos camins i vam escollir-ne un...i en aquell mateix instant que vam fer la primera passa, cadascú cap al seu costat, l’altre camí s’esfumava instantàniament. No hi ha res a fer. 

La trucada

Amb la mirada borrosa per les llàgrimes i els dits tremolosos pel nerviosisme, busco el registre de les últimes trucades i marco l’últim número que m’hi apareix. Aquest matí aquesta estranya trucada...aquest home que m’ha dit que tenia les meves cartes, i que l’havia trobat! A ell! Ha trobat en Marc! Però, perquè? Què pretén?

- Sí?

- Hola -agafo aire–, sóc jo. La noia que heu trucat aquest matí...

- Sí, ja l’he conegut senyora Juvé...

- Digui’m Elena, si us plau. Vull que em torni les cartes. De seguida.

- Si...No hi ha cap problema...Jo els hi torno així que vulgui...El que li volia dir...

- Sí! –els nervis m’havien posat molt nerviosa i vaig començar a cridar-. Sí que n’hi ha de problemes! Molts! I vostè me’ls acaba d’ocasionar tots alhora!

- Perdoni...jo no...

- Molts! Molts! Vull les meves cartes i les vull ja! Vull que s’oblidi de mi i d’aquest tema. I, sobretot, vull que em deixi tranquil·la!

Entremig de tants crits i tantes disculpes vam aconseguir quedar en una cafeteria del centre, prop de la Catedral. Aquell mateix vespre ens havíem de trobar. Vaig trucar al meu home per inventar-me una excusa. No el volia preocupar. No s’ho mereix. És un home extraordinari i l’estimo moltíssim. Ell no té la culpa del que em va passar fa 15 anys. Va passar i ja està!

Encara era clar quan vaig sortir de casa. Vaig arribar 10 minuts abans perquè estava nerviosa: volia recuperar el que em pertanyia de forma immediata. Ell ja hi era. Vaig reconèixer la meva carpeta sobre la taula.

- Hola –vaig dir amb un fil de veu, mig avergonyida pels crits, mig trasbalsada per tota la situació.

- Hola. Em sap molt de greu haver-la alterat. No era la meva intenció-. Em va allargar la mà per saludar-me-. Em dic Jordi.

- No passa res...Però comprendrà que és una situació una mica violenta.

- Sí –va dir ell posant la mà sobre la carpeta i acostant-me-la– estic al cas de la situació. He llegit totes les cartes–. En veure la meva cara,va apressar-se a donar-me una explicació .

- De primer només vaig obrir la carpeta buscant una adreça, nom o telèfon per tornar-la al seu propietari, però sense voler vaig començar a llegir la primera, i després la segona... i ja no podia parar. Vaig anar llegint-les i vaig construir-me la història que havien viscut...

- Ja pots tutejar-me, total, ja coneixes totes les meves misèries...

- De misèries res...És una història meravellosa, extraordinària... Moltíssima gent desitjaria, ni que fos una sola vegada a la vida, viure alguna cosa similar al que vosaltres vàreu viure...Jo mateix, després de llegir les cartes m’he replantejat tota la meva història personal.

No em podia creure el que m’estava explicant aquell xalat. Vaig estirar la carpeta i vaig fer el gest per aixecar-me. Mig incorporat em va agafar pel braç i em va fer seure de nou.

- Dos minuts. Dóna’m dos minuts, sis plau.

Em vaig compadir d’ell i em vaig asseure.

- He trobat en Marc–. Aquesta vegada va anar directe al gra i com una fletxa m’acabava de travessar el cor i me l’estava esmicolant per moments. La punxada em va provocar algunes convulsions i la respiració se’m va accelerar.

- No m’interessa. Gràcies. Jo ja tinc la meva vida i remoure tot això ara només faria mal a moltes persones, i a nosaltres mateixos.

Però ell no es donava per vençut. Agafant-me pels braços em va mirar profundament als ulls.

- Després del que he trobat entre aquestes ratlles, no em puc creure que no vulguis saber res d’ell...-m’havia tocat fons i no podia seguir fent-me la forta. Vaig començar a plorar.

Em va explicar tota la història: que havia trobat les cartes en un calaix d’una de les taules de la biblioteca; que després de llegir la història la seva vida només girava en la necessitat de trobar-nos, conèixer-nos i fer-nos retrobar de nou; que tots els mites entorn l’amor li havien caigut per terra; que s’havia tornat boig buscant-nos i que després de tres anys per fi ho havia aconseguit. Amb en Marc ja havia parlat i, fins i tot, s’havien vist. Vivia en una masia a la Vall d’Aran, estava casat i tenia dos fills. Quan es van trobar s’havia quedat una mica astorat, però després, de seguida va accedir que ens tornéssim a veure, i, fins i tot, semblava il·lusionat, va puntualitzar.

Després de tot això vam separar-nos. Li vaig demanar temps: necessitava pair tot el que estava passant.

Navegant dins el llac de llàgrimes

Els dies següents van passar en un estat de letargia i ambigüitat difícil de definir. De nits era incapaç de conciliar el son i de dia em sentia embriagada d’una absurda nostàlgia. La melangia era la meva respiració i poca cosa m’entrava a la boca. Levitava, cada moviment, cada passa, eren a càmera lenta. Era com si tota jo estigués envoltada per un núvol que m’emboirés el cap i no em deixés pensar amb claredat. Mig marejada per aquest estat, quan tenia alguna petita estona de soledat, aprofitava per obrir la carpeta i rellegir de nou la nostra història. A mesura que ho anava fent, moltes de les ferides que ja havien cicatritzat s’obrien i tornaven a supurar. Era sorprenent adonar-me de la rapidesa amb la que es tornaven a obrir! Amb la quantitat de temps i esforços que havia hagut de destinar per tal que es tanquessin...

“Em sento com si no hagués viscut fins el moment en què t’he conegut. És com si tota la meva vida hagués estat un somni i tot una farsa...I ara, tot just ara, començo a viure...”

“Et vull conèixer, et vull veure...Vull descobrir si ets real, o si això només és una mala jugada de la meva imaginació i tot el que sento per tu m’ho he creat dins el meu cap.”

“Sí, ja sé que és una bogeria el que ens està passant...que ni tan sols ens hem vist cara a cara, que cadascú té la seva vida i que probablement ni tan sols funcionaríem com a parella. Però sento que hi ha alguna cosa superior que ens connecta i que ens uneix, i que això està per sobre de tot. No ho podem deixar escapar. Truca’m, vull sentir-te la veu...Parlem-ne, segur que trobem alguna manera de solucionar aquest problema.”

Els fragments que em venien a la vista m’evocaven, de nou, totes les emocions que vaig viure durant aquells pocs mesos. La intensitat a la que havia arribat la nostra història poc tenia a veure amb la manera tan subtil com ens vam conèixer. I, tot i que el nostre contacte només fou tecnològic, la passió que vam desencadenar va ser molt més forta que qualsevol cara a cara. Només li coneixia la veu. Aquella veu que, de tant en tant, em permetia escoltar quan estava sola a casa. Sola, em convencia que allò no podria fer mal a ningú, ni tan sols a mi mateixa. Però m’enganyava. Primer van venir els missatges i després la veu. I sempre volia més. I ell també. Ens volíem veure. Volíem descobrir si tot allò que havíem construït s’aguantaria quan ens trobéssim cara a cara. Però, alhora, també ens feia por: por a perdre aquella connexió tan forta que ens unia.

Passaven els dies i rellegia una vegada i una altra, i cada frase, cada e-mail em transportava a un moment viscut, en la distància, a través d’una pantalla, però amb una intensitat d’emocions difícil de descriure. I, mentrestant, jo navegava dins el llac de llàgrimes dels seus ulls. Llac de llàgrimes que primer va ser la cançó que em va regalar, i llac de llàgrimes després de la trobada que m’evocava aquella mirada trista d’algú que ha perdut la persona més important de la seva vida.

La decisió

Les últimes nits amb prou feines he dormit. Em sento com aquella joveneta que, un dia fa molts anys, tenia una cita amb un amic especial que no coneixia i amb qui tenia una connexió superior impossible d’explicar. Saber que el tornaré a veure em desperta sentiments contraposats: d’una banda, tinc por que totes les expectatives que tinc posades en aquest vespre de tornar a sentir quelcom similar al que vaig viure en el seu moment, no siguin com espero i la decepció sigui tan gran que no la pugui suportar; i, d’altra banda, sento anhel de tornar a percebre aquella intensitat de sentiments, tot i saber que això em pot suposar un daltabaix real a la meva vida.

En Jordi m’ha dit que m’acompanyaria. Ha dit que ens deixaria sols però que vol saber com va  la nostra trobada, que s’ha implicat tant en aquesta història que no pot deixar passar la oportunitat de ser-ne protagonista, encara que sigui secundari. Jo crec que ell hi té un paper rellevant, res de protagonista de segona. Ell és molt important, perquè  ens ha buscat i ha lluitat perquè hi hagués una segona trobada, amb totes les seves conseqüències. He acceptat que m’acompanyés, encara que només sigui per  no fer el viatge sola. A casa m’he excusat amb la feina: no és gens estrany que de tant en tant estigui fora un parell de dies en algun congrés o altre.

La trobada serà en el petit restaurant “Els caçadors”, en un poblet enmig del no-res,a mig camí entre els dos i on no ens coneix ningú. Durant tot el viatge poc puc xerrar, el cor em batega amb una força bestial i em torno a sentir més viva que mai. Els ulls em brillen amb tanta intensitat que ofereixen llum pròpia, tot i que estan recoberts per una capa de llàgrimes provocades pels mateixos nervis. Les ungles se’m claven de tan prémer els punys tancats, i amb les dents no puc deixar de mossegar-me els llavis. Jo ja no sóc la mateixa, he canviat tant! I tota la meva vida ha canviat amb mi...Què estic fent? Si quan ens veiem serà una gran decepció i haurem de  marxar amb la cua entre les cames. No sabrem ni què dir-nos...

En Jordi m’agafa del braç i m’acompanya al restaurant. És aviat i estem sols. S’asseu davant meu i m’agafa les mans entre les seves. “Tranquil·la, ja veuràs com tot anirà bé...I sinó, sempre em pots venir a buscar, estic a l’habitació 212.” El restaurant és també un petit hostal, i ens hem agafat un parell d’habitacions per passar la nit allà. S’aixeca, em fa un petó a la galta i una llàgrima se m’escapa per la cua de l’ull. Se’n va per la meva esquena.

De sobte, un mà es posa sobre la meva espatlla. Noto una escalfor que em va fer estremir i un calfred em recorre l’espinada. És ell: ho pressento, ho noto. Agafo aire i el mantinc dins meu, mentre tots els músculs del meu cos es posen en tensió. Sento la calidesa del seu alè al meu coll mentre em mussita “hola, petita.” Les mans em tremolen i tanco els ulls per tornar a agafar aire profundament. No m’atreveixo a girar-me. En tornar-los a obrir ja està assegut davant meu amb un somriure d’orella a orella i una brillantor als ulls que delata una il·lusió infantil un xic malaltissa (probablement similar a la meva).

En veure’l tota la tensió es relaxa. Està igual que 15 anys enrere: té el mateix somriure captivador, però se’l veu molt més madur, no físicament, és una percepció. No ens diem res, només ens mirem, ens observem. M’agafa les mans per sobre la taula i tota jo m’estremeixo. Totes les cèl·lules del meu cos s’activen i un petit somriure se m’escapa dels llavis. Sembla que només hagin passat hores, minuts des de la nostra última trobada. Tinc tantes coses per preguntar-li, tantes ganes de saber coses d’ell...vull explicar-li com em vaig sentir aquell dia, com m’he sentit tots aquests anys sense saber res d’ell...Però sóc incapaç d’articular paraula. Ell tampoc sembla disposat a trencar el silenci: només m’observa i somriu. L’energia que ens envolta comença a barrejar-se i amb aquesta mescla ja s’estan posant les coses a lloc: les preguntes que no tenien resposta l’estan trobant, i els sentiments que havien estat guardats en el calaix dels records hi tenen cabuda. Cada vegada és més intensa la força que ens envolta i la profunditat de les nostres mirades delata els nostres desitjos més profunds: tenim un tema pendent.

S’aixeca sense deixar-me les mans i em fa un gest perquè el segueixi. Sense dir res, ho faig. M’acompanya fins una de les habitacions de l’hotelet i, una vegada dins, els nostres cossos es diuen tot el que havien callat durant anys; les nostres ànimes, que mai havien deixat de ser una, s’estimen durant hores, acariciant-se, descobrint-se per primera vegada; les nostres boques, que s’havien conegut furtivament un matí assolellat, poden gaudir sense presses, sense pauses, sense pors l’una de l’altra, en silenci, només amb la banda sonora de les nostres respiracions i dels batecs dels nostres cors que segueixen sincronitzats -mai han deixat de bategar alhora, malgrat la distància i el temps.

Amb els primers rajos de sol ens acomiadem. Poques paraules en una nit tan curta, però ens hem dit tot el que necessitàvem saber d’una altra manera més pura, més intensa, més nítida...El que sentim l’un per l’altre no es pot explicar amb paraules. Val més deixar-ho així. Sabem que aquesta força que ens uneix és infranquejable i que és superior a nosaltres. Durarà per sempre, perquè som ànimes bessones i res ens podrà separar.

El dia després

L’endemà, tan bon punt arribo a casa, el primer que faig és engegar l’ordinador. El cor em fa un bot quan veig que tinc un missatge sense llegir a la safata d’entrada:

De: Anima bessona, per Elena                Amants dins el llac de llàgrimes

Estimada Elena,

Han passat 15 anys, però tornem a reprendre la història com si ens haguéssim conegut ahir...

Engrunes

Engrunes

Silencis

Buit. Tot és buit. Jo, aquesta casa, els ulls dels meus pares en mirar-me...buit. I en el buit regna el silenci. Un silenci que parla massa. No hi ha lloc per a res més.

Passen les hores i no ens atrevim a trencar aquesta buidor que tot ho impregna. Ni una sola paraula. Mirades que es troben de sobte, i ulls que fugen per por a dir massa, per no trencar aquesta buidor que parla massa.

El silenci dóna espai per mirar dins nostre. M’espanto. Vull trencar el silenci, però no puc. Sé que és per Ell. És per Ell. Si trenco el silenci em trenco a mi, trenco el record, i no ho puc fer, és l’únic que em queda d’Ell. Ell. I el silenci.

Records

Massa borrosos encara per les llàgrimes, són l’únic que ara em queda d’Ell. El nostre contacte fou espontani i fugisser, però breus instants viscuts conjuntament que ja mai s’escaparan i el seu somriure gravat als meus ulls són el poc que em queda d’Ell.

Era un noi de poques paraules, mirada sincera i un cor tan gran que no cabia dins del pit. Sense tenir res, ho donava tot, era màgic. Tenia el do especial de fer-te sentir bé, suposo perquè transmetia aquella felicitat sincera de la gent que valora les petites coses de la vida i no sap fer mal.

Era de matinada quan jo arribava a casa. Entrava sense fer soroll per no despertar ningú. Ell m’esperava despert. Aleshores, fos l’hora que fos, jo m’asseia als peus del seu llit i xerràvem una estona. No dèiem pas gaire, i, sobretot, mai no passàvem la barrera d’allò extern. Poques paraules, moltes rialles i  una complicitat de mirades impossible d’evitar amb Ell. De tant en tant, alguna sorpresa sobre el llit em recordava que ell estava a prop i que pensava en mi. Ara, l’únic que tinc són aquests pocs moments viscuts i un munt de ferralla que no serveix per a res.

La seva darrera visita a Barcelona fou per complir el seu somni: visitar el Camp Nou. Em sento orgullós d’haver estat a prop seu aquell dia, però també em dol no haver compartit més quan estava amb ell, suposo perquè pensava que ja quedava temps...Sempre és gratificant ajudar a complir somnis a la gent que estimes. Jo l’estimava. L’estimo. Com si fos el meu germà, tot i que mai no ho hagi estat. Ell era germà de tothom. Donava tot el que tenia i el que no tenia. Era capaç de fer-te sentir especial tan sols amb una mirada.

Tinc tan poc d’Ell i, alhora, tant, que no sé com endreçar-ho dins meu. Fa mal veure i sentir coses que mai més podré tornar a percebre. De moment, encara tinc el records, mal posats però els tinc: l’únic que tinc.

El dia del contacte espontani, un somriure gens forçat, un petó a la galta, un xiuxiueig...imatges borroses per les llàgrimes que m’enterboleixen la vista i que són l’únic que em queda d’Ell.

Engrunes

- Talla el pa-, aquestes són les úniques paraules que han trencat el silenci que envaeix cada racó de la nostra casa des de fa unes hores.

La mare ho ha dit gairebé sense ni obrir la boca, mentre treia els ingredients de l’amanida de la nevera i sense saber ben bé què fer-ne. No l’he contestat. M’he limitat a fer el que m’ha dit, talment com un autòmat que respon una ordre que li han donat.

He agafat el pa amb la mà tremolosa sense ni adonar-me que el seu tacte m’estripava la pell. Amb el ganivet l’he començat a tallar, molt lentament, adonant-me que cada tall que li feia era com si me l’estigués fent a mi mateixa, cada llesca que tallava deixava dins meu una estripada interna.

Llàgrimes lliscants que s’escapaven dels meus ulls, queien fugisseres sobre el marbre verd tot ple d’engrunes. Engrunes d’Ell. Engrunes de pa dins meu. He tancat els ulls i m’he deixat portar. Les engrunes s’han clavat a cada part del meu cos i han penetrat dins la meva pell fins entrar dins meu. M’he vist transparent i he pogut apreciar les engrunes que envaïen el meu cos i que m’estripaven l’ànima. Molt lentament s’anaven movent dins meu, deixant el seu rastre violent per allà on passaven, esborrant desitjos que ja només podran ser il·lusions fictícies, punxant fort dins del pit.

Cada engruna duia amb ella una imatge, un moment viscut, una paraula, un gest, un impuls, una rialla compartida, cada una d’elles deixava un forat massa gran, un forat difícil de tapar.

El silenci de casa evoca la seva veu contínuament, i el murmuri del vent que calla ajagut fora la finestra em porta paraules ja sentides, però mai més perceptibles.

Els meus ulls encara resten tancats. Cada engruna segueix el seu camí. La més atrevida ha arribat fins el cor i me l’està mossegant tant com li és possible. Sento un dolor tan fort que els ulls han deixat de plorar i em sagnen els llavis de tant préme’ls. És com tingués un munt d’agulles clavades dins meu i que cada vegada punxessin més i més fort. L’ànima va caient a bocins.

S’obre la porta. Deixo el meu viatge interior. Obro els ulls i m’adono que el pa encara està per tallar. Ni una engruna sobre el marbre verd, massa dins meu. Vaig cap al menjador, deixo el pa sobre la taula sense tallar, la mare em mira, no cal dir res, ella prou sap que hi ha massa engrunes. No diu res. Només se sent el silenci i el meu interior que crida emmudit.

Paraules

Xivarri a casa. Com sempre. Un dissabte a la nit qualsevol, bé, com qualsevol fins al moment que sona el telèfon. A partir d’aleshores deixa de ser un dissabte qualsevol.

M’hi poso: és per a mi. Rialles. La televisió. A l’altre costat de la línia, silenci. M’espanto. Trenca el silenci una veu coneguda però inhabitual. M’assec. Tremolo. Penso massa i no escolto el que em diuen. Sento plors. Ella parla deixant les frases trencades, no sap com dir-me encara no sé què. No l’escolto, la imaginació corre massa. Ella parla. Plors. Penjo el telèfon. He de recordar el què m’ha dit perquè està en el meu subconscient però encara no sé què és. Les rialles cessen a casa. La televisió ja no es sent. De sobte, empal·lideixo, ara les paraules ressonen dins el meu cap. Roden i xoquen contra les parets del meu crani provocant un dolor i un gran buit ple de no res. Baixen per la gola i es queden allí encallades. Volen sortir però no poden. M’obstrueixen la respiració. M’ofego. Recordo. Milers d’imatges em tapen els ulls, borroses per les llàgrimes que lluiten per sortir. Les paraules baixen i se’m claven al cor com dues agulles, com petites engrunes punxegudes. Amb la veu trencada aconsegueixo fer-les sortir:

- Ell és mort.

Després, l’etern silenci que tot ho impregna. Silenci per Ell. I llàgrimes per fer el record més nítid.

La pluja del teus ulls

mulla el paper.

Les herbes del cor,

brutes de dolor

es deixen banyar

per la dolcesa del teu plor.

Però, l’amargor dels teus sols,

i, l’angoixa del teu silenci,

han deixat el terra en blanc

i les fulles mortes.

Mortes...com Ell.

Plou

Plou, en aquests moments, la pluja és l’únic que em fa companyia...Comença a fer-se fosc, però res ja no em preocupa des que ell no és al meu costat...ara, tinc un forat negre dins meu, una estranya incertesa domina els meus impulsos, tinc els ulls buits de llàgrimes...

El recordo encara quan aquella última nit em besava i les seves mans m’acariciaven amb delicadesa, mentre dels seus llavis sorgien paraules d’amor...Tot això, ara sols són records: tot el que sentíem, tot el que hi va haver, tot el que ens unia...va desaparèixer com per art de màgia, i em va deixar amb aquesta buidor que envaeix el meu interior i amb la que m’he d’enfrontar dia rere dia, a cada minut i a cada segon.

De sobte, se’n va anar...s’apaga aquell foc corporal que t’escalfava l’ànima, aquella espurna que en un moment inesperat se’t va encendre a l’interior més profund de tu mateix i que va provocar la unió de dos cossos, de dues ànimes, de dos llavis. Perquè, arriba un dia en què la flama mal alimentada deixa de brillar i provoca que tots els sentiments que un dia ens van unir, s’esvaeixin sense deixar rastre, talment com una bombolla de sabó quan la toques.

Perquè, potser, l’amor no és res més que aquesta bombolla que ens envolta i que un dia, de sobte, ja no hi és i fa que tot el que havíem sentit esdevingui un record...sols un trist record que et fa remoure l’esperit i que en nits com aquesta et burxa dins el cor fins a trobar la petita brasa que encara resta encesa...

Sé que mai tornarà a ser com abans, sé que mai es tornarà a revifar la flama de l’amor entre ell i jo, sé que el meu cor restarà buit per sempre...perquè sense ell, no sóc res més que res.

Recordar, recordar, no puc fer altra cosa que recordar aquells instants en què ell i jo formàvem un nosaltres, en què els nostres cossos es confonien en la foscor per formar-ne un de sol, aquells moments en què els nostres cors bategaven al mateix ritme...Records i bocins de cor espargits pel meu interior que se’m claven contínuament, són l’únic que em queda d’ell.

Encara puc sentir el tacte de les seves mans a cada part del meu cos, els seus llavis buscant els meus enmig d’aquella solitud compartida, els seus ulls que em devoraven amb la seva tendresa colossal...

Ara que ja no ets al meu costat, un desig irrefrenable m’accelera el cor, un frenesí descontrolat em llença cap a tu, els meus ulls et busquen entre la multitud, els meus braços s’allarguen per acariciar-te...Ara que ja no ets al meu costat, anhelo aquelles sensacions que m’envaïen el cos quan estaves a prop meu; desitjo poder posseir-te un cop més, un últim cop, per tal de tornar a sentir aquella màgia inexplicable que tu em donaves i que mai més podré tornar a percebre.

Tot això, ha esdevingut una passió mortal indesxifrable. M’he despertat al costat d’un gran abisme quan en realitat esperava trobar-hi el teu cos. No puc prolongar aquesta farsa, no puc seguir pensant que ets meu, quan en realitat ets tan lluny que no et puc ni concebre; no em puc permetre evocar contínuament el petit món que vam crear, no puc tornar a recordar el nosaltres que ens va néixer del cor...No puc continuar amb tot aquest món irreal, tot i que saber que és l’únic que em queda, que és el meu únic aliment, que és el que em dóna forces per aixecar-me cada dia i que sense això deixaria d’existir; perquè sense tu no sóc res i sense el record, no  puc viure.

De mica en mica, hauré d’anar digerint la pitjor nostàlgia, el record de tot allò que vam compartir, esperant que un dia pugui refer la meva vida i oblidar el mal que em va provocar la nostra separació, perquè, el nostre amor era un de sol, i aquell maleït dia, la mort el va dividir en dos.

Ella, Ell i l'altra

ELLA

Ella considerava el món massa sensible i massa sentimental. A Ella li agradaven les coses més dures, la cruel realitat del moment, tot i que, alhora, li fes repèl per què també li mostrava la part sentimental i afectiva de la humanitat. Ella admirava la gent que amagava els vertaders sentiments, i no suportava que els homes ploressin (i encara menys les dones). Ella mirava la gent com si fos superior a ells, i quan la veies pel carrer i resseguies les seves cames tan ben fetes i les seves corbes marcades, arribaves fins al cap, del que semblava que sortís un eix que solament li permetia anar amb el cap ben alt i tot el que això implicava. A Ella li agradava veure com la gent demanava diners, i sempre amb aquell estil inconfusible, els deixava un bitllet, o dos. Els ulls agraïts del pobre al que havia fet feliç, s’obrien amb una gran alegria; i això, a Ella, l’enorgullia i li reafirmava la seva superioritat. No ho feia pas per bondat, ho feia per la satisfacció pròpia que allò li produïa. Ella no creia en fer l’amor. Ella no volia ser un objecte sexual. Ella no estimava. Ella mai havia estimat. Ella mai estimaria. Mai. Ho tenia ben clar. El món era una mentida, per a Ella. Tot era una mentida per a Ella. Ho sabia molt bé. Però Ella no era dèbil ni sentimental. Ella era freda. Ella era dona sense ser dona.

ELL

Ell era un home. Ell era un home com qualsevol altre. Ell era un home qualsevol. Ell no tenia res d’especial. Ell era sensible, tot i que, amb ella havia arribat a ser dur perquè havia descobert que així li agradava més i la podia posseir més. Ell l’estimava, però, alhora, la odiava. Ell l’estimava pel seu cos, pel “feeling”, per com era Ella. Ell l’odiava per què Ella s’enganyava a Ella mateixa i al món. Ell creia que en el món hi havia de tot: gent sensible i gent freda i superficial. Ell ho acceptava. A Ell no li molestava. Ell volia fer la seva vida. Ell volia una dona, un parell de fills, una caseta...i tot el que un home pugui desitjar. Ell també anhelava tenir –de tant en tant- alguna aventura, molt breu, però molt intensa i apassionada, perquè Ella era massa freda al llit amb Ell. Ell se sentia inferior a Ella. Ell s’humiliava per fer-la sentir millor. Ell, ja no sabia com era Ell.

L’ALTRA

L’altra considerava el món massa insensible i massa cruel. A l’altra li agradaven les coses sentimentals, no com la realitat del moment, tot i que sabia que tota la humanitat tenia un part altruïsta i afectiva que no deixava entreveure. L’altra admirava la gent capaç de mostrar i expressar les seves emocions i creia que era bo que els homes ploressin per descarregar-se de les tensions i preocupacions (així com les dones). L’altra mirava la gent amb ànsies d’ajudar-los, i quan la veies pel carrer i resseguies les seves cames tan normals i el seu cos agradable de mirar i arribaves fins al cap, et topaves amb una mirada sincera i una expressió natural i franca. A l’altra no li agradava veure com la gent demanava diners, i sempre que en duia a sobre els en donava i això la feia sentir millor interiorment. L’altra quan estava amb un home, era perquè l’estimava i no suportava practicar sexe sense amor. No utilitzava els homes pel seu plaer sexual. L’altra ho estimava tot: la gent, la natura, el món...i també estimava algun home. L’altra havia estimat, temps enrere. L’altra tornaria a estimar, hi estava disposada. Sempre estimaria. Ho tenia ben clar. L’altra no es creia que el món fos una mentida. L’altra no es deixava enganyar: la gent amagava la sensibilitat dins seu i es feien els durs, però això no els feia més dolents. L’altra ho

sabia molt bé. Però, l’altra no era així. L’altra era sensible. L’altra era dona i es sentia dona.

AHIR

Una parada d’autobús. Ella estava asseguda en un banc llegint una revista que, amb les seves mans fines, blanques i suaus, sostenia a l’alçada de la seva cara. Tenia una de les llargues cames sobre l’altra i amb el cap ben alt feia veure que llegia la revista. Quan passava algú pel seu davant, el mirava de reüll de cap a peus, i estossegava forçosament per tal que aquella persona la mirés. Això la feia sentir bonica i l’ajudava a augmentar la seva autoestima.

Ella es va asseure en el banc més proper al que estava Ella. Ella el va mirar de reüll. Ell la va mirar, tot i que les seves mirades no es van creuar. Ell no podia deixar de mirar-la. Ell feia veure que llegia el diari, però de reüll se la mirava. Ell va poder observar com Ella mirava cada persona que passava i que aquests la miraven a Ella (quan tossia) i els ulls se’ls obrien tant com se li havien obert a Ell en veure-la.

L’altra va passar per davant d’Ell i d’Ella. L’altra no es va girar en sentir-la tossir. L’altra es va recolzar en un fanal unes passes més enllà de cara a ells dos. L’altra el mirà a Ell i es va somriure a sí mateixa de veure un home enamorat. A l’altra li agradava que la gent mostrés els seus sentiments i que no se n’amaguessin. L’altra va seguir la mirada d’Ell i es topà amb Ella, asseguda al banc, fent veure que llegia. No li agradà. La trobà freda i superficial. Se n’adonà pel seu posat de superioritat i a la cara un rictus marcat i les faccions forçades per tal que de semblar més dura. S’adonà que cada vegada que passava algú, Ella tossia perquè la miressin. A l’altra això no li agradà.

L’autobús va arribar. Ell es va aixecar com un talòs i va ensopegar amb la paperera perquè no podia deixar de mirar-la. L’altra somrigué. Ella va introduir, molt elegantment, la revista dins la bossa de mà, es va posar l’americana plegada a l’avantbraç esquerre i es va penjar la bossa al costat dret. Ella el va mirar a Ell. Ella li va somriure. L’altra la va mirar amb repugnància i es situà davant la porta de l’autobús disposada a pujar-hi. Ella, de forma molt subtil, li va donar un cop de cul i la va avançar. Ella pujà a l’autobús. L’altra es va indignar i quan estava a punt de tornar-hi a pujar, Ell, enfavat i sense adonar-se’n, li donà una empenta i entrà a l’autobús. Ell quedà clavat al primer esglaó de l’escala de l’autobús a dos mil·límetres del cul d’Ella. Ella va pagar al conductor amb una rialla forçada que mostrava unes dents blanques i brillants. El conductor va obrir els ulls, sorprès, i li va retornar el somriure, cosa que la va fer sentir molt millor interiorment. Ella va seguir pujant els esglaons movent els malucs de forma accentuada per què sabia que Ell li estava mirant el cul. Ell li estava mirant el cul. Ell va entrar sense pagar. L’altra va pujar darrera d’Ell i el conductor li va cobrar els dos bitllets. L’altra no va dir res. El conductor no la va mirar de la mateixa manera que l’havia mirat a Ella, i, fins i tot, la va tractar amb cert despit. Ella es va asseure en un banc de dues places, talment com si esperés que aquell gos que la seguia i no parava de bavejar s’assegués al seu costat. Ella es va situar a la plaça que estava al costat de la finestra. Va girar el cap i va mirar per la finestra amb un rictus de superioritat. Ell es va asseure a la plaça que quedava buida al costat d’Ella. L’altra quan va acabar de pagar, es va asseure dues places més enrere per seguir mirant-los.

AVUI

L’altra ha anat a la parada de l’autobús, com cada dia. L’altra no hi va de gust, ja que sap que s’hi trobarà amb Ell i Ella, com cada dia. L’altra ja està farta de veure’ls cada dia. L’altra no suporta comprovar com Ella juga amb els sentiments d’Ell i com Ell s’ha convertit en el seu humil servidor, talment com el primer dia que els va esguardar de lluny i que estaven junts sense estar-ho. L’altra encara no entén com entre Ell i Ella ha pogut sorgir cap relació. L’altra suposa que Ella no el considerava a Ell de la suficient categoria. Ella no el considerava de la suficient categoria, però li feia gràcia. A l’altra li sap greu per Ell. L’altra veu que avui fan tard, ho troba estrany, ja que no és com cada dia. L’altra s’asseu al banc on sempre seuen Ella i Ell. En el mateix banc on Ella estava asseguda el primer cop que les vides dels tres es van creuar. Ara, l’altra ja no pot mantenir-se indiferent davant la relació d’ells dos. L’altra també en forma part, encara que només sigui de manera indirecta i com a observadora.

Un pis compartit. Ella està cridant com cada matí. Ell, com cada matí, no sap si contestar escridassant-la o abaixant el cap com un gos penedit. Ella continua cridant de forma histèrica, com cada matí. Per primer cop des que estan junts, Ell s’ha atrevit a alçar-li la veu. Ella ha quedat amb la boca oberta i amb la paraula a mig dir. Ell ha abaixat el cap de cop, penedit. Ella ha respirat profundament. Ell ha abaixat més el cap i s’ha assegut amb les mans entre els genolls, talment com si esperés el seu retret. Ella li ha enviat un esguard fred i alhora intern i dolorós, mentre que els seus ulls s’han tornat cristal·lins. Ella ha mirat el rellotge: fa tard. Obre la porta del pis que comparteixen i se’n va. Ell prefereix quedar-se a casa, està desfet interiorment, sap que res no tornarà a ser com abans i creu que, a partir d’ara, Ella deixarà d’estimar-lo.

L’altra està esmorzant al cafè-restaurant de la cantonada on va cada matí amb les noies de la facultat. L’altra el veu a Ell entrar amb el cap cot i els ulls plorosos. L’altra no pot evitar de sentir un afecte especial per Ell. L’altra sent la necessitat d’anar a dir-li alguna cosa. Espera. Ella la mira. Es creuen les seves mirades, després de tant temps, avui s’han creuat les mirades i han dit més del que volien. L’altra s’ha aixecat, ha anat cap a Ell, han parlat i han acabat el dia junts.

Ell ha entrat al pis compartit amb Ella. Ella no hi és. Ell creu que així és millor. Entra a l’habitació. Ella està estirada al llit amb roba interior i en una posició que a Ell li ha recordat a una gata esperant que l’amanyaguin. Ell fa veure que no la veu i entra al lavabo. Ella es mou molt sigil·losament i deixa anar un “meeeeeeu” que a Ell li sembla ridícul. Ella s’aixeca i es passa tota l’estona fent-li carícies. Ella busca alguna cosa que Ell no està disposat a donar-li. Ell s’estira al llit i simplement deixa anar el “no en tinc ganes” més sec que pot. Ella es gira de costat fent veure que està dolguda. Ella està molt dolguda. Ell està sorprès, no entén el què passa: mai l’havia vist a Ella en aquell estat. Ella s’ha enamorat d’Ell. L’altra s’ha enamorat d’Ell. I Ell...Ell, ja no sap què creure.

DEMÀ

Ella li dirà que al cap de tres o quatre dies arribarà la seva germaneta a passar uns dies. A Ell no  li importarà per què estarà molt content de com li aniran les coses. Ell s’haurà convertit en un home fred i calculador. Ella serà la seva esposa bella i submisa. L’altra serà la seva amant, amb la que serà tendre i afectuós, no li farà falta ser dur i fred, per què l’altra és càlida i encantadora. Ell estimarà l’altra, però durà una doble vida: a casa l’esperarà Ella, i Ell podrà utilitzar-la pel sexe, no l’estimarà, simplement es limitarà a fer amb Ella tot el que Ella sempre havia fet amb Ell. La humiliarà sempre que pugui. Hi haurà nits que Ell no les passarà al pis compartit amb Ella, estarà amb l’altra. Ella no ho sabrà, però si s’atrevís a dir-li alguna cosa, Ell l’escridassaria i els següents set dies, Ella li faria la gateta cada nit. Ella preferirà no cridar. Ella confiarà en Ell. Ella l’estimarà a ulls clucs.

Quan arribi la germaneta, Ell sap que no podrà veure l’altra, almenys els primers dies –ha de ser un bon amfitrió-, però ja l’ha avisada. De totes maneres, ja haurà aprofitat els dies abans que arribi per quedar-se ben satisfet. Quan arribarà al pis compartit, com cada nit, Ell sap que Ella l’amanyagarà, com de costum i Ell la rebutjarà. A Ell li agrada rebutjar-la, i, si convé, potser la pegarà, i no serà el primer cop que ho faci.

El dia de l’arribada de la germaneta serà un dia qualsevol. Ell estarà a casa llegint el diari esperant que arribin. Ella l’haurà anat a buscar a l’estació. Ell sentirà com Ella obre la porta del pis compartit, però no s’aixecarà del sofà, simplement, es limitarà a plegar el diari i a mirar cap a la porta amb un rictus desinteressat i amb un somriure forçat als llavis.

Ella entrarà per la porta i li anunciarà l’arribada de la germaneta. Es sentiran rialles. Ell seguirà somrient, però en veure la germaneta, canviarà de cara. Ell no es podrà creure el que veu. Les dues germanes es miraran amb complicitat i Ell s’haurà d’aixecar del sofà i anar a saludar la germaneta, li haurà de fer dos petons...dos petons a la germaneta –que és l’altra-, a les galtes que ja haurà besat tants cops...I Ella es limitarà a dir “l’altra és la meva germana”. Ell ja no sabrà què dir, ni què fer...començarà a sentir-se inferior...a sentir-se tal com és realment...es sentirà humiliat, estafat, enganyat...s’indignarà, però reconeixerà el seu error: ser mascle en un món de dones.